Direcció: Pierre Coffin i Chris Renaud. Guió: Ken Daurio i Cinco Paul. 98 minuts. Estats Units (2013).Animació.
En la seva postmoderna relectura dels arquetips del relat infantil, l'electritzant saga de Gru ha coincidit en el temps amb un grapat de propostes animades que aspiraven a coronar com a heroi el dolent de la pel·lícula: de Shrek a En Ralph, el destructor , passant per Megamind o Monstres S.A. Un conjunt de films forjats a cop d'humor referencial entre els quals Gru, el meu dolent preferit 2 sap trobar una llum pròpia gràcies a l'aposta decidida per una certa histèria narrativa plena de digressions, rampells surrealistes i personatges espàstics. Amb una desbordant ràtio de gags per minut, aquesta comèdia animada converteix tot el que toca -incloent-hi picades d'ull a Missió: Impossible , Alien o el primer Batman - en una saludable batalla contra la lògica i el sentit comú, en la millor tradició de la inventiva accelerada dels Looney Tunes .
En certs moments, sembla que la pel·lícula s'esforci massa per reconvertir el protagonista, un "gegant egoista" modern, en ciutadà modèlic -un camí d'integració social subratllat pel sorgiment de l'amor-, però malgrat aquesta concessió a la correcció el film aconsegueix mantenir afilat el seu esperit subversiu. Una missió que s'encarreguen d'executar els genials minions , els diminuts empleats de Gru i autèntics antiherois proletaris de la funció. Amb la vocació gremial dels lemmings (els dels videojocs), l'atracció pel caos dels gremlins i el talent laboral/musical dels umpa lumpas , aquestes petites bestioles grogues, erigides en secundàries de luxe, porten Gru, el meu dolent preferit 2 a les cotes més elevades d'absurd, encant i irresponsabilitat.
