Gravity

Set anys després de l'estrena de Fills dels homes , el director mexicà Alfonso Cuarón retorna al seu univers de personatges abatuts que trobaran en el cor de l'aventura (física i existencial) una manera de bregar amb els seus traumes i afliccions. La gran diferència és que a Gravity el viacrucis de la protagonista -una sensacional Sandra Bullock- transcorre a l'espai, un escenari tan immens com claustrofòbic en què Cuarón utilitzarà els seus característics plans seqüència d'altra precisió per redefinir la posició de l'espectador al nucli de l'acció. Sense referents tradicionals -ja no hi ha a dalt o a baix, ni noció de pes, ni línia de l'horitzó- l'òrbita terrestre es converteix en un espai alhora virtual i realista, presentat en un prodigiós 3D, pel qual navegar en un estat perpetu de fascinant desorientació.

Plantejada com una torrencial odissea en primera persona, Gravity és una d'aquelles pel·lícules en què la personalitat del director troba un perfecte acomodament en les possibilitats de la tecnologia digital, com succeeix als millors films de David Fincher o de la factoria Pixar. Així, la sublim primera hora de Gravity no només fa realitat el somni humit de tot un Brian de Palma -el gran mestre de l'il·lusionisme coreografiat-, sinó que també deixa en evidència les limitacions expressives del James Cameron d' Avatar . En definitiva, més enllà d'alguna trampa de guió i del simplisme dels mecanismes psicològics del relat, l'èpica intimista de Gravity reconcilia l'espectador amb la idea d'un cinema de gran format capaç de reunir vigor tècnic, força sensorial i un cert rerefons filosòfic.