He Jiaying: "Gràcies a les falsificacions molts artistes xinesos són coneguts i famosos"

La Xina s'està tornant un país de ciutats gegantines, però als teus quadres pintes noies del camp i escenes rurals.

Ara ja m'inspiro en la Xina urbana, però el gruix d'aquesta retrospectiva són els retrats de noies camperoles que he fet els últims 30 anys. De jove hi vaig passar la Revolució Cultural [que va forçar els intel·lectuals a treballar al camp i a les mines] i, per tant, sé perfectament com viuen els pagesos xinesos. D'aquestes noies joves intento reflectir-ne la puresa i la innocència, que per mi són els valors més importants de l'ésser humà.

A Catalunya aquests retrats de noies pures i melancòliques els pintaven Ramon Casas i Santiago Rusiñol ara fa un segle.

Ja sé que aquest ideal de puresa pot semblar una mica antiquat, però per mi és important. Busco els sentiments profunds que transmeten les noies amb un aire trist. La melancolia em sembla un sentiment molt profund i universal, que ens permet transcendir i anar més enllà.

A primera vista sembla que segueixes la tradició xinesa, però els teus quadres amaguen influències occidentals.

Valoro molt l'estètica tradicional, la precisió mil·limètrica de la tècnica gongbi, per exemple, però a la vegada m'interessa molt la modernitat. De fet, diria que en la meva formació han tingut més influència els artistes europeus que els xinesos. Per mi, no hi ha cap diferència important entre una tradició i l'altra. Tant la pintura occidental com la xinesa estan connectades i integrades dins meu.

Però l'art occidental i l'art xinès encara viuen d'esquena.

Això és per la falta de comunicació entre continents i països. A Europa els col·leccionistes tendeixen a preferir col·leccionar art contemporani, mentre que a la Xina la gent admira i prefereix obres de la tradició xinesa que poden entendre més fàcilment. Però això va canviant, cada vegada hi ha més col·leccionistes xinesos comprant art occidental.

La del MEAM és la teva primera gran retrospectiva fora de la Xina. Per què tries Barcelona?

Gràcies als Jocs Olímpics del 2008 vaig conèixer Juan Antonio Samaranch. Li agradaven molt les meves obres i li vaig fer un retrat. Ara mantinc el contacte amb el seu fill, a qui també li agrada molt la meva pintura. Duu quadres meus de fons de pantalla al mòbil i tot! Ell em va proposar fer aquesta exposició a través de la Fundació Samaranch. Diu que vol aconseguir que em coneguin a tot el món.

A Europa ets un desconegut. A la Xina vens quadres per milions de dòlars.

Allà vivim un boomartístic. El preu dels artistes xinesos contemporanis s'ha disparat els últims tres anys. Però aquest creixement de preus no és normal. És una bombolla causada per les peculiaritats del sistema xinès, que no té galeries privades com a Europa, sinó que funciona amb institucions estatals que regulen el mercat. Ara amb les subhastes els preus encara tenen més alts i baixos i fluctuen segons els interessos dels inversors.

També es poden trobar pintures teves

La situació és molt greu; m'han falsificat moltes vegades. La gent fa de tot per enriquir-se. N'hi ha que m'imiten, però fins i tot n'hi ha que signen amb el meu nom obres que ni tan sols s'assemblen a les meves. I aquestes falsificacions em perjudiquen a mi, però també al mercat, perquè hi ha molta gent amb ganes d'invertir i comprar art que no ho fa per por que els estafin. Paradoxalment, gràcies a les falsificacions molts artistes xinesos són coneguts i famosos. El país és enorme. No podríem arribar a tothom amb les nostres poques obres, i les falsificacions permeten que molta més gent conegui el teu estil i la teva obra.

Els artistes xinesos que coneixem a Europa són els més polèmics. ¿T'has plantejat mai fer art polític, com Ai Weiwei?

Com a artista prefereixo fer com els vostres impressionistes, que buscaven l'estètica pura i s'allunyaven de la política. Però entenc que els artistes contemporanis es preocupin pels problemes socials i es qüestionin la societat en què viuen.

I què et sembla que se'ls censuri i detingui?

El sistema polític xinès està canviant. Ara és una època molt més lliure per als artistes. Les autoritats són menys intervencionistes amb la creació artística. Això sí, sempre que no perjudiquin la imatge del país o del govern a través del seu art, el seu comportament o els seus discursos.