Focus

Amb Pickpocket Robert Bresson ens va explicar com era la vida quotidiana d’un carterista desguitarrat. Amb Atrapa a un ladrón Hitchock ens va instruir en l’art depuradíssim d’un lladre de guant blanc. I amb la saga d’ Ocean’s eleven se’ns va convèncer del glamur d’una banda de lladres que roben a altres lladres. Això és més vell que l’anar a peu. Si no que l’hi preguntin a Robin Hood. No cola que ara vingui Will Smith i una caterva de pispes a vendre’ns un sopar de duro sobre el perdedor sense referents paterns que roba a gran escala i és un erudit que afaita carteres com qui parpelleja. Focus és l’al·lucinada d’algú convençut de les virtuts del gran espectacle de llum i colors, del castell de focs com a mètode infal·lible per ensarronar passerells. Tant se val que la història no hi hagi per on agafar-la, tant se val fer unes trampes argumentals de fireta. No passa res! Robar d’aquesta manera és el somni de tots als que els han dit mil vegades que juguen molt bé a pòquer per internet, és cool i molt trendy. Això és tot el que ens explica Focus. O sigui, res.