Filosofant amb Woody Allen

La filosofia ha sigut sempre una de les debilitats de Woody Allen. De vegades, l’ha utilitzat per fer-ne conya: en la pell de l’antiheroi de L’última nit de Borís Gruixenko, Allen va elucubrar sobre l’homosexualitat de Sòcrates i, com l’angoixat protagonista de Hannah i les seves germanes, va renegar irònicament de l’etern retorn de Nietzsche. Altres vegades la cosa ha anat més seriosament: Delictes i faltes o Match point enfosquien les peripècies criminals dels seus protagonistes amb un halo existencialista, que després Allen va banyar de romanticisme a Midnight in Paris. Enguany, en la seva inexcusable cita anual amb la gran pantalla, el cineasta novaiorquès torna a submergir-se en els aiguamolls filosòfics amb Irrational man, una tragicomèdia en què combina la cara més festiva i la més amarga del seu cinema.

El protagonista d’ Irrational man és Abe Lucas (Joaquin Phoenix), un professor universitari de filosofia abandonat per la seva dona, orfe de millor amic -mort a l’Iraq- i desencantat amb la seva feina en particular i amb l’existència en general. A través de les lliçons que imparteix el professor Lucas, Allen ret homenatge al pensament dels seus filòsofs de capçalera: la impossibilitat de la mentida segons Kant, l’ansietat de l’home lliure segons Kierkegaard i l’infern de l’odi de Sartre. Teories que, com va reconèixer Allen a la presentació d’Irrational man al Festival de Canes, poden quedar en paper mullat davant “la crua realitat de l’existència”.

Per al director d’ Annie Hall, “tant és el que diguin els filòsofs, els capellans o els psicoanalistes, a tots ens espera el mateix: una fi força horrible”. “Davant d’això -afegeix-, com a artista, només pots intentar donar una certa esperança a la gent, i això passa per entabanar-los una mica”. En aquest sentit, per a Allen, “l’única manera de combatre l’absurd de l’existència és mitjançant les distraccions”. “I la meva -explica-és veure pel·lícules, com els musicals del Fred Astaire, i també fer-ne de meves. Fantasiejo amb la idea que estic fent alguna cosa transcendental, artística, però en realitat fer pel·lícules és una cosa trivial que em manté ocupat”, ironitza el cineasta, que farà 80 anys l’1 de desembre.

L’irracional camí a la felicitat

Abe Lucas (Phoenix) és un home depressiu que no tem jugar a la ruleta russa i que troba una taula de salvació en una estudiant jove i impressionable a la qual dóna vida Emma Stone, que repeteix amb Allen després de protagonitzar Màgia a la llum de la lluna. El problema és que el Lucas no en té prou amb aquest affaire rejovenidor, i acabarà buscant l’impuls vital en la fantasia criminal, una qüestió que Allen ja va explorar tant a Delictes i faltes com a Misteriós assassinat a Manhattan. Què interessa a Allen d’aquest tèrbol món de fantasies irracionals? “Tots prenem decisions irracionals al llarg de la nostra vida. La gent necessita coses en què creure, tant si tenen algun sentit com si no en tenen cap. Això porta la gent cap a la religió. No hi ha res més irracional que pensar que quan moris viuràs eternament en un paradís celestial. La raó té poc pes en molts dels nostres actes: el que importa és la fe i la recerca d’una certa felicitat”.

En el cas d’ Irrational man, la realització personal del protagonista passarà per la caiguda en un infern moral que Allen retrata amb sorprenent lleugeresa. Així qualla el to ambigu, entre despreocupat i profund, d’aquest film que certifica l’interès del director de Manhattan per representar la realitat com un còctel d’humor i drama. ¿Com explica Allen la naturalesa escindida del seu cinema? “En realitat, sempre vaig voler ser un director de pel·lícules dramàtiques. El meu gran referent cinematogràfic era Ingmar Bergman, però em vaig haver de dedicar a la comèdia perquè allà radicava el meu talent. Als meu inicis, em donaven diners per fer comèdies, però jo em veia com una persona molt seriosa”.

L’art de deixar fer

A Irrational man, Allen reuneix una jove i estranya parella de gran actors. D’una banda, el sempre afligit i turmentat Joaquin Phoenix, l’hereu contemporani dels grans actors del Mètode (Marlon Brando i companyia). Els aires taciturns i el balbuceig de Phoenix contrasten amb el sentit del ritme i la precisió d’Emma Watson, hereva de les rutilants estrelles del Hollywood clàssic (Katharine Hepburn i companyia). De fet, revisar la filmografia d’Allen significa passejar per un aparador actoral de luxe. Les estrelles d’arreu del món sospiren per rebre la trucada del director de Vicky Cristina Barcelona, però Allen defuig els elogis que el descriuen com un “mestre d’actors”.

“El meu truc consisteix a contractar grans actors i després enretirar-me, deixar-los fer”, explica Allen amb una barreja d’humilitat i ironia: “Els deixes canviar algunes frases, fer les seves contribucions. La majoria són molt famosos abans de treballar amb mi i ho seguiran sent després. Em conformo a no arruïnar-los la carrera”.|