Felices 140

La crisi dels 40 dóna per molt, és un tema llaminer, de profund abast en l’esfera social i que afecta de ple un tipus de públic que entre els seus hàbits té el consum habitual de cinema. Gracia Querejeta ho sap i apunta amb bala. Llàstima que la pólvora de Felices 140 estigui tan remollida. En el cinema de Querejeta l’autenticitat ja acostuma a escassejar, tot sona a impostació, a serial radiofònic de l’any de la picor. Però és que aquest film ja és en si mateix un atemptat a la versemblança, a qualsevol cosa que faci una mínima ferum de veritat, tant en el retrat dels personatges com en l’absurda concatenació de situacions que s’hi produeixen. El punt de partida podria tenir la seva gràcia -una mena de Retrobament o d’ Els amics d’en Peter - però la directora ho embarranca de seguida amb la seva transcendència de manual, d’anunci d’interiorisme per a pijoprogres. El guió és un disbarat i el gir central -fa fins i tot vergonya aliena referir-s’hi- l’envia definitivament a un terreny enfangadíssim, que potser vol emular Chabrol o Rendell però que és hilarant de tan forçat i increïble. |