Emperador

Com ja va ensenyar Clint Eastwood a Cartes des d’Iwo Jima, hi ha una èpica i un orgull en la derrota que varia en funció del sistema de valors de cada país, especialment si els països són els Estats Units i el Japó. Emperador s’acosta, més o menys com el film d’Eastwood, a l’escenari moral de l’illa del sol naixent durant l’inici del període de rendició en la Segona Guerra Mundial. Com que estem davant d’un drama històric i no d’un film bèl·lic, la pel·lícula planteja la sèrie de conflictes interns que pateixen els vencedors i els vençuts: ¿ el general MacArthur i les seves tropes van ser inclements o magnànims?, com van encaixar l’ex primer ministre Tojo i l’emperador Hirohito la derrota?, superbs o resignats? La història ja ha escrit la resposta a aquestes preguntes, així que aquest film se centra en el procés de maduració del posicionament ètic dels actors principals en aquest escenari tràgic. A Emperador potser li falta certa fondària reflexiva i concreció, que de vegades es despista en trames paral·leles romàntiques innecessàries. Amb el confrontament de models morals i culturals d’aquest paisatge després de la batalla n’hi havia prou.