Elvis Perkins: «No he perdut el temps pensant que bo que era el meu pare a ‘Psicosi’»

El procés de gravació del teu tercer disc, I aubade

Sí, completament diferent. Vaig treballar sense productor i vaig gravar-lo en part a casa meva i en part mentre viatjava per Amèrica. Va ser molt alliberador no tenir rellotge, no preocupar-me del temps, dels diners, ni haver-me d’adaptar als horaris de ningú més.

És un disc molt atmosfèric, amb diverses capes i alguns sorolls de fons. Quina concepció sonora tenies al cap?

No vaig asseure’m a pensar com havia de sonar, vaig deixar que el procés em guiés. La meva idea inicial era gravar-lo en poc temps, només amb veu i guitarra, però després vaig començar a experimentar amb el meu equip de gravació i vaig anar trobant sons que m’agradaven i els anava afegint com si pintés un quadre impressionista. Molts dels sorolls que hi sents vénen d’un trailer home on vaig estar-me una temporada a Califòrnia i que va resultar ser un instrument en si mateix. I quan l’AM de la ràdio interactuava amb el llum fluorescent del tràiler emetia aquestes ones estranyes i boniques que van i vénen.

El teu pare, Anthony Perkins, és molt conegut per la seva faceta d’actor, però també va fer música, oi?

Sí, no hi ha gaire gent que sàpiga que durant els anys 50 i 60 va fer discos i que era prou conegut a França. Jo encara tinc aquests elapés. Quan era petit em semblava més un músic que no pas un actor i probablement li agradava més fer música que no pas pel·lícules. Tocava el piano a casa i ens encoratjava al meu germà [l’actor Oz Perkins] i a mi a cantar amb ell. La meva mare [Berry Berenson], tot i que era més coneguda com a fotògrafa, volia ser cantant de country.

Per què et van posar Elvis?

La meva mare era fan d’Elvis Presley i quan estava prenyada de mi l’Elvis estava molt gras. Fent broma, van començar a dir-li Elvis a la seva panxa i em va quedar el nom, però ara penso que tinc sort de tenir-lo.

Quina música senties a casa, de petit?

El meu germà i jo miràvem hores i hores de MTV i ens encantava gairebé tot. Jo era molt fan de A Flock of Seagulls i va ser el primer concert on vaig anar. També m’encantaven Michael Jackson, Madonna, Duran Duran... Després van començar a posar Tracy Chapman i The Traveling Wilburys i vaig relacionar-m’hi d’una manera diferent, d’una manera més profunda, i això em va dur cap als Beatles, Bob Dylan, Leonard Cohen, Paul Simon...

A la teva família hi ha hagut actors, fotògrafs, dissenyadors de moda, astrònoms, teòsofs... T’ha influït això?

No recordo pensar-hi d’una manera conscient, és més aviat una cosa que estava en l’aire i en aquest cas en la sang. Potser per això va ser molt més natural que m’encaminés cap a les arts que no pas que volgués ser metge o advocat. No recordo sentir cap pressió per ser o fer res que no fos el que em feia feliç, i els meus pares em van donar suport al cent per cent. Mai vaig perdre temps pensant com era de bo el meu pare a Psicosi, perquè si no m’hauria tancat en una cova i no hauria fet mai res.

El teu pare era una estrella del cinema. Et va marcar, això, de petit?

És un fenomen del qual ets testimoni i l’acceptes com a tal. Al meu pare no sempre li agradava que li demanessin autògrafs o li fessin fotografies. No és que s’enfadés, però no l’entusiasmava. Recordo haver sortit als diaris en fotos amb el meu pare i el meu germà, però com una cosa divertida, tot i que la fama de vegades pot atreure forces negatives difícils de neutralitzar i que poden fer del món un lloc menys assolellat.

El títol del disc, I aubade, es pronuncia com I aubadeI obey

Intento obeir la meva intuïció i les lleis naturals més que no pas les lleis humanes o dels governs, perquè estan subjectes a les lleis de les empreses, i aquestes lleis no observen les lleis de la natura ni serveixen per preservar el nostre hàbitat natural.|

Elvis Perkins La [2] de l’Apolo (Barcelona). Dilluns 16. 20.30 h. 18-22 €. Elvis Perkins actuarà amb els multiinstrumentistes Mitchell Robe i Danielle Aykroyd i el bateria Nick Kinsey