El gran cuaderno

Al final, tot és qüestió d’on es posa l’accent. Al curiós llibre d’Agota Kristof, Claus y Lucas, que inspira aquesta pel·lícula, l’element tònic era el de la irrealitat: un parell de nens bessons hongaresos viuen la tragèdia de la Segona Guerra Mundial com un escenari estrany, on les idees al voltant de la moral, la família, la mentida i la veritat s’han esquerdat i deformat. A la pel·lícula, no obstant, l’accent recau sempre sobre els episodis truculents d’aquest relat. Tot i adaptar només la primera part del llibre, i tot i higienitzar els elements més incòmodes i perversos d’aquesta història (les escenes de sexe entre menors del text desapareixen, per exemple), El gran cuaderno s’excedeix en la tragèdia una vegada sí i l’altra també. Aquesta sobredramatització és especialment grollera si tenim en compte que sovint es fa servir com a recurs fàcil: és la solució que troba el director Jánoz Száz per conferir una mica de relleu a una història que, mentre no hi ha cap mort, està explicada sense esma. Sap greu donar la raó als tòpics, però en aquest cas “el llibre sí que és millor que la pel·lícula”... i això que tampoc era cap meravella.