Dos vidas

En el substrat de l’estimable Dos vidas trobem una idea que farà les delícies dels espectadors interessats en l’exploració del passat. La tesi sosté que la Història no és una successió d’episodis autònoms, sinó més aviat una cadena en la qual cada esdeveniment condiciona el següent. Un plantejament que el director alemany Georg Maas posa a prova examinant els traumes emocionals provocats per la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda. I ho fa adaptant una novel·la homònima d’Hannelore Hippe en què la caiguda del Mur de Berlín destapa una trama en la qual es creuen nens de la guerra, espies de la RDA i ciutadans noruecs. Així, combinant un crepuscular relat d’espies (hi sobren alguns flash-backs ) i un intens drama familiar (hi destaca la tremolor emocional de Liv Ullman), Dos vidas connecta la història amb majúscules amb les cicatrius privades deixades per dècades de repressió. El film abusa de les explosions teatrals en els seus clímaxs dramàtics, però té prou sang freda per exposar els seus arguments amb sobrietat.