PANTALLES
EULÀLIA IGLESIAS

Donald Glover, l’home de l’any a les nostres pantalles

És el millor amic de Han Solo al ‘blockbuster’ homònim i ha protagonitzat el videoclip del qual tothom parla, però ni així la seva millor obra, la sèrie ‘Atlanta’, rep l’atenció que es mereix

Donald Glover, l’home de l’any a les nostres pantalles / FX /  MCDJ-RCA  / DISNEY Zoom

La segona entrega d’ Atlanta, Temporada de robatorios, arrenca amb una seqüència on un parell de col·legues, després de jugar al FIFA a casa seva, es dirigeixen a una mena de McAuto que acaben atracant. Tot plegat desemboca en una violència inesperada entre un grup de personatges que no tornarem a veure en tota la sèrie. I així els nous capítols de la ficció creada per Donald Glover queden marcats per la idea que els protagonistes conviuen amb una agressivitat latent que pot emergir en qualsevol instant de la rutina quotidiana. Sobretot si ets negre. “S’acosta Nadal i tothom vol menjar; comença la temporada de robatoris”, raona el Darius, el filòsof fumeta d’Atlanta, com a explicació d’aquest increment en el nombre d’assalts al carrer. “I això és Amèrica”, li falta afegir.

Perquè Atlanta i This is America, el videoclip viral de Childish Gambino, l’ alter ego músic de Donald Glover, comparteixen aquesta visió dels Estats Units com un país on la brutalitat forma part intrínseca de l’experiència afroamericana en qualsevol de les seves expressions. Però ho plasmen amb estètiques ajustades als respectius àmbits. This is America aposta per la contundència immediata i les metàfores carregades de significat pròpies d’un format breu i de consum ràpid com el videoclip. Atlanta desplega els molts matisos del tema a través d’onze capítols que aquí emet doblats i de matinada Fox Espanya. La primera temporada de la sèrie es movia al voltant de la desubicació del personatge de Glover, l’Earn, un universitari frustrat que no sap què fer amb la seva vida i acaba de representant del seu cosí músic. En aquesta segona part Glover es manté més al marge i deixa més protagonisme a Paper Boi, aquest raper encarnat per un esplèndid Brian Tyree Henry. Ara és el cantant de relatiu èxit el que no s’acaba de veure en el paper d’estrella mediàtica amb totes les renúncies que això comporta. ¿Un artista famós pot mantenir aquella autenticitat que donava raó de ser al hip-hop?, sembla plantejar-se Paper Boi. Així, Atlanta explora com les fites pròpies de la cultura afroamericana acaben infiltrades per les dinàmiques tòxiques del capitalisme, des del paper de la roba de marca com a forma d’estatus i de pressió estètica en els ambients socials més desafavorits, en el capítol flash-back FUBU,fins al rol dels pares explotadors de genis tràgics com Michael Jackson i Marvin Gaye en la peça d’horror gòtic grotesc que és Teddy Perkins ; alhora que desmitifica arquetips culturals específics com el del barber de barri en l’episodi més divertit d’aquesta temporada, Barbershop.

Atlanta i This is America també comparteixen rere la càmera el còmplice creatiu de Donald Glover, Hiro Murai. El realitzador d’origen japonès atorga una qualitat cinematogràfica a la imatge de la sèrie que presenta una textura més pròpia del cel·luloide que de la televisió. Aquesta estètica contribueix al to més propi del gènere fantàstic o del terror cap a on deriven molts capítols. Al llarg de la nova temporada, cada personatge protagonitza un episodi on sembla endinsar-se en una altra dimensió de la realitat sense abandonar l’escenari per on es mou: el bosc on es perd Paper Boi a Woods ; la mansió habitada per un sòsia de Michael Jackson on el Darius vol adquirir un piano amb les tecles de colors a Teddy Perkins ; la festa temàtica alemanya on la Van arrossega el seu ex Earn; i la sumptuosa residència del cantant Drake on la Van passa la nit de Cap d’Any. La tendència a la desubicació es generalitza a la segona temporada d’ Atlanta, però Donald Glover no condemna cap dels seus personatges a perdre’s definitivament.