Diplomacia

D’entre el suculent magma ideològic que posa en joc l’elegant i sòbria Diplomacia, hi destaca una noció crucial: la idea que, en el tauler de la història, els grans esdeveniments públics comparteixen jerarquia amb els petits successos privats; és a dir, que moltes vegades les grans conteses s’acaben dirimint en trobades discretes o clandestines. En el film, el veterà director alemany Volker Schlöndorff ens porta fins a una habitació d’hotel parisenca la nit del 1944 en què el règim nazi va perdre la capital francesa a mans del front aliat. Un enclavament íntim on un cònsol suec (un sibil·lí André Dussollier) intenta convèncer un general alemany (l’hermètic Niels Arestrup) que no compleixi l’ordre de Hitler de destruir París. És possible que l’adaptació que ha fet Schlöndorff de l’obra teatral de Cyril Gély sigui massa acadèmica -queden lluny els temps de la inventiva i punyent El timbal de llauna (1978)-, però també és indubtable que l’eloqüència històrica del relat i les sensacionals interpretacions del duet protagonista fan de Diplomacia una pel·lícula que val la pena veure i pensar.