David Fernández: “Al teatre i al cinema et fas un nom, a la tele et fas un sobrenom”

En la teva carrera hi haurà sempre un abans i un després de Rodolfo Chikilicuatre, el personatge amb què vas anar a Eurovisió.

Jo sempre dic que al teatre i al cinema et fas un nom i que a la tele et fas un sobrenom. Jo he fet molts personatges i és molt difícil que em coneguin pel meu nom. Set anys després del Chikilicuatre encara em paren pel carrer i me’n parlen. Si m’han de conèixer pel Chikilicuatre, doncs encantat.

¿No tens cap record dolent del personatge?

Va ser el gag més gran que he fet en la meva vida, una molt bona manera d’acabar la meva participació en el programa del Buenafuente. Em va ensenyar que això de la fama no fa per a mi, perquè en els moments de més popularitat em feien cent mil fotos al dia i no podia anar tranquil a prendre un cafè o una canya. Però no em va donar res més de dolent. Va estar molt bé actuar davant de tot Europa amb una guitarra de joguina.

¿Et va costar situar-te després del personatge?

No, després vaig fer la sèrie Pelotas, amb José Corbacho i Juan Cruz. Era un paper petit, però el projecte era maco. Jo no acostumo a mirar-me a la tele, però la sèrie era bona i jo hi tenia un paper petit, així que la mirava.

Per què no t’agrada mirar-te?

Bé, és cert que no és el mateix mirar una sèrie en què surts que mirar-te en un programa diari, on et donen el guió a les sis i a les nou ja fas el paper. No ho pots fer bé cada dia.

El teatre és una altra cosa.

El teatre és el mitjà que més m’agrada, la gratificació que reps no té comparació amb la televisió o el cinema, on hi ha massa coses que no depenen de tu. Al teatre si alguna cosa no surt bé és culpa teva, no pots dir que no t’han enfocat bé.

Quin tipus d’obra és Maldita fortuna

A mi em sembla molt divertida, i m’ha donat l’oportunitat de treballar amb Paco Mir, a qui segueixo des de petit. És més una comèdia de situació que de gags.

Com és el teu personatge?

És un pobre desgraciat, està a l’atur i cuida el pis d’algú molt influent i amb molta pasta. I s’inventa una història per fer creure a tothom que té molts diners. És unpenques simpàtic, però les coses es van embolicant i s’adona que ser ric, o com a mínim fer-se el ric, no és tan guai com sembla.

Quines semblances té l’obra amb El sopar dels idiotes

Totes dues són comèdies per a tots els públics, s’entenen molt bé i per això tenen molt èxit. Tothom s’hi pot sentir identificat. En totes dues hi surt un inspector d’Hisenda, alguna cosa li deu haver passat a Francis Veber amb Hisenda. I en totes dues es parla de persones que es volen aprofitar dels altres però les coses no els surten com ells pensaven.

Quin tipus d’actor ets?

Jo deixo fer molt el director. No sóc de preguntar gaire. A un director li demano confiança, tenir la seguretat que sap on va. I això el Paco Mir ho fa molt bé, té la idea de l’obra molt clara.

No ets de fer gaire treball de taula?

Al principi de la meva carrera, quan feia teatre amateur a Castelldefels, feia molta feina de taula. Però no és gaire pràctic, i menys ara que tens els dies d’assajos comptats i vas a tot drap. A l’Escola Nancy Tuñón vaig estudiar Stanislavski, però no sóc d’estar-me preguntant tota l’estona d’on ve el personatge i cap on va. M’agrada anar-ho descobrint pas a pas, i quan ho tinc surto a jugar sense racionalitzar-ho gaire.

Et veus fent drames?

Jo sí, però crec que els directors no m’hi veuen. La comèdia em surt amb més facilitat, i justament per això, pel repte que implicava, quan vaig començar feia drames. En el teatre amateur, que sembla que no compti però compta molt, vaig fer molt Tennessee Williams, Txékhov...

¿Creus que hi ha prejudicis sobre els actors còmics?

Sovint els actors còmics pensem que si no fem un drama no ens tindran en compte, jo també he passat per això. Però quan vaig créixer una miqueta em vaig adonar que jo el que vull és treballar d’això i m’agrada molt fer comèdia, és molt gratificant fer riure la gent. I és més complicat trobar una bona comèdia que un bon drama.

'Maldita fortuna', de Francis Veber. Director: Paco Mir. Amb David Fernández, Marta Capel, Susanna Garachana, Carles Gilabert. Teatre Apolo (Barcelona). Fins al 6 d’abril