Dominique A: "Detesto la postura de Lennon a 'Imagine', amb aquesta demagògia insuportable"

Com et sents amb tu mateix i amb la teva música després de 20 anys de carrera?

Globalment me'n sento orgullós, però també penso que podria ser millor. Sé que tinc sort que la gent continuï interessant-se pel meu treball malgrat que no sigui el músic més glamurós. Crec que vaig tenir la sort d'aparèixer en una època en què et donaven temps de cometre errors, de progressar, i que tinc encara un marge de maniobra per avançar. Fa 20 anys era lluny d'imaginar tot això, no veia més enllà del meu primer disc. No tenia la idea de començar una carrera, pensava que seria un moment curt en la meva vida.

¿ Vers les lueurs és un punt d'inflexió? Com encares a partir d'ara la teva carrera?

No sé si hi ha un trencament tan gran. Quan vaig fer aquest disc, la idea era simplement provar una experiència que no havia intentat mai, com per a cadascun dels meus àlbums. La carrera d'un artista és una cosa fràgil. Un projecte pot funcionar i el següent no. Cada disc és una etapa, però no forçosament una progressió fins a un èxit creixent.

La llum és un tema recurrent en aquest disc. Per què?

Penso que va lligat a les ganes de donar molt espai a les cançons, als decorats, a suggerir imatges amb el so. Potser també hi ha la idea molt simple, gairebé caricaturesca, d'oposar-me a la negror sovint associada a les meves cançons, suggerir l'obertura cap a una cosa més acollidora per a l'oient, menys aspra.

¿Creus que lletra i música van en la mateixa direcció? ¿És per això que has introduït els arranjaments de vent?

M'agrada la idea que paraules i música poden oposar-se per finalment fer-se complementàries. Per exemple, el text de Vers le bleu és bastant dramàtic, però la melodia és molt pop, i la rítmica bastant embalada. A Close west parlo de camp, de natura, i la música és molt elèctrica, molt urbana, per subratllar aquesta tensió. Però no hi ha regles, depèn de les cançons. En algunes, paraules i música agafen el mateix camí. El que és clar és que el quintet de vent i els arranjaments de David Euverte permeten combinacions harmòniques més riques.

Al Primavera Sound 2012 vas actuar amb la secció de vents. Ara s'anuncia que véns amb quatre músics. ¿Seran concerts més rock?

Serà el grup de base, sense el quintet de vent, amb Thomas Poli (guitarra, sintetitzador), David Euverte (teclats), Sébastien Buffet (bateria), que van tocar tots tres a la gira anterior, i amb Jeff Hallam al baix i al contrabaix: tots toquen a l'àlbum i, efectivament, els concerts que repassen el conjunt del meu repertori seran bastant rockers.

Al disc hi havia un bonus track , Mainstream , i ara has inclòs quatre peces noves a l'edició de luxe del disc.

Es tracta d'una maniobra comercial per reposar discos a les botigues (perquè a França els àlbums encara es venen una mica), i no ho assumeixo gaire. Són títols independents de l'àlbum, tocats en solitari. No s'han gravat al mateix temps, exceptuant l'instrumental Andromeda Lodge i Mainstream , descartada del disc perquè no m'agradava la mescla, massa seca. Com que la tocàvem en directe, i a la gent li agradava, Dominique Brusson la va remesclar per fer-la més radiable.

¿Interpretaràs peces d'altres discos fora de Vers les lueurs ?

Sí, per descomptat, ¡no puc imaginar-me tocar a Espanya sense fer Hasta que el cuerpo aguante i veure la reacció del públic al meu fabulós accent!

Sempre t'has mogut entre el rock i la chanson . ¿És aquesta combinació el que determina el vessant més europeu continental del pop o el rock (anglosaxons per definició)?

Crec que quan ets francès no tens més remei que fer chanson : ho vulguem o no, estem lligats a una tradició, a una història, respecte a la qual ens posicionem, reaccionem per trobar el nostre camí, el nostre estil. El rock és un préstec, i tret que rebutgem la cultura anglosaxona, no podem sinó assimilar-lo. Hi ha una tensió, nascuda del desig d'imitar els nostres ídols del pop rock, i al mateix temps de ser un mateix, amb la teva cultura i la teva llengua: és aquesta tensió la que és interessant i la que fa que potser puguem trobar un llenguatge musical que ens és propi, que no es rebaixa totalment davant d'un model cultural dominant, com fa un criat davant del seu mestre.

Vivim èpoques convulses, que demanen grans transformacions socials. Quin paper creus que hi poden jugar el pop o el rock?

Durant molt de temps he pensat que la música ens havia de permetre allunyar-nos de la duresa i la vulgaritat del món. Ara ja no ho sé. El que em molesta de les cançons amb missatge són sovint els intèrprets, el benefici personal que en treuen, el costat guru, manipulador de les masses: detesto la postura de Lennon a Imagine , amb aquesta demagògia insuportable. Avui hem decretat la mort de les utopies: si ja no en queden, ¡trobo complicat fer cançons amb missatge! Crec que prefereixo que la cançó s'adreci a una persona, un oient aïllat, per explicar-li una història que pot tenir ressonància amb la seva pròpia història, i potser ajudar-lo a viure. Per citar la meva pròpia experiència, rebo regularment missatges de gent que em diu que les meves cançons l'han ajudat a passar una època difícil, una malaltia, un dol... No puc imaginar-me un compliment més bonic que aquest.

En l'actual context de crisi, la cultura acostuma a ser un sector fràgil i castigat. ¿A França hi ha una consciència més elevada de la cultura?

Francament, no ho sé. El retorn de l'esquerra a França no ha estat acompanyat de signes gaire encoratjadors, d'una voluntat clara de reparar els estralls causats pel govern anterior. Sembla que l'esquerra ha oblidat d'on prové, la seva història, els seus valors. De totes maneres, la cultura sempre és a primera línia quan els temps són durs, sempre és sacrificada. Això és més preocupant per a la dansa, el teatre o el cinema, on els diners són vitals. En la música pop, es pot crear sense gaires mitjans, gravar amb ordinadors, tocar per tot arreu. Amb mitjans o sense, no mataran la música. Mataran la capacitat d'existir i de difondre's en bones condicions, però no la música en ella mateixa.

LA GIRA, DATA PER DATA. DE L'11 AL 19 DE GENER

• AMB BERTRAND BETSCH. Auditori de Girona (Girona). Divendres 11.
• AMB MICHEL CLOUP (DUO). Sala Apolo (Barcelona). Dijous 17.
• AMB PLEASANT DREAMS. Sala Noise (València). Divendres 18.
• AMB BENJAMIN SCHOOS. Cafè del Teatre (Lleida). Dissabte 19.

DISCOGRAFIA SELECCIONADA

• 'REMUÉ'. Dens, fosc i aspre, presenta l'autor en tota la seva complexitat.
• 'L'HORIZON'. Cels alts i grans horitzons donen una nova dimensió a la seva obra.
• 'VERS LES LUEURS'. Els arranjaments per a secció de vents-fusta obren pas a la llum.