Cuando todo está perdido

Per norma general, els triomfs cinematogràfics sorgeixen d’un impuls que podríem descriure com a additiu : es fonamenten en l’ús d’una determinada tècnica, d’una estratègia dramàtica o d’algun recurs actoral. No obstant, hi ha altres grans pel·lícules que semblen funcionar basant-se en pulsions subtractives : són films que es fan forts en la renúncia a utilitzar certes eines i recursos que tenen a l’abast. La magistral Cuando todo está perdido, de J.C. Chandor, és una d’aquestes obres a contracorrent; en aquest cas, un film d’aventures en què l’esperit de supervivència es presenta desproveït de la majoria d’artificis que solen engalanar el cinema nord-americà: el sentimentalisme, l’ampul·lositat formal, la grandiloqüència musical, els diàlegs explicatius, la figura del trauma psicològic...

Clarament superior a la poètica i simbòlica Gravity, amb la qual comparteix una certa ambició filosòfica, la prosaica i pragmàtica Cuando todo està perdido es presenta com un trio de cambra protagonitzat per un vell, un veler i la mar. Una petita odissea íntima que arriba a bon port gràcies a la seva rigorosa aposta per un cinema físic -en què cada pensament del protagonista es projecta en una acció- i gràcies també a una sèrie d’interrogants -qui és aquest home?, quines són les seves motivacions?- que l’espectador ha de solucionar per si sol. Dit això, la presència i el carisma de Robert Redford són de gran ajuda a l’hora d’elucubrar sobre què hi deu haver darrere d’aquest home que, en el cara a cara amb la mort, es rebel·la contra la desesperació en un gest natural d’heroica resistència.