Cristina Fallarás entrevista Món Sanromà
Cristina Fallarás és autora de 'A la puta calle. Crónica de un desahucio' (Bronce) i Món Sanromà de 'Qatar. El país més ric del món' (Edicions de 1984), dues mirades menys allunyades del que sembla sobre els perversos sistemes actuals
C.F. |Entenc que la població de Qatar es divideix en ciutadans i no ciutadans. Quina és la visibilitat dels treballadors no qatarians, que són la gran majoria de la població?
M.S. | La visibilitat dels treballadors no qatarians depèn sobretot de la seva nacionalitat. Si són la minoria d'Occident tenen moltes facilitats i se'ls tracta bé. Però si formen part de la gran majoria d'habitants del subcontinent indi, es tornen invisibles, és com si no existissin i hi ha lleis fetes especialment perquè no surtin a la foto del turista.
La societat que descrius fa una mica de por. Resulta molt confusa la barreja de riquesa i benestar amb explotació, la barreja de desenvolupament sanitari o científic amb el rigor religiós...
És la realitat. Jo també em vaig quedar molt sobtat en veure-ho. Vaig tardar un temps a assimilar que Qatar, realment, era aquesta barreja.
La violència en les condicions de treball, fins a quin punt arriba? ¿Es pot parlar d'esclavisme, donat que la falta de drets és absoluta i el tracte és vexatori i ínfimament pagat?
Esclavisme és una gran paraula. Jo ho definiria com a semiesclavisme o esclavisme virtual. El grau de violència és molt elevat. No es tracta de violència directa, amb l'amo fuetejant els esclaus com havia passat en altres èpoques, es tracta més aviat d'una violència estructural o cultural.
Els ciutadans rics, els qatarans, es descriuen com a feliços i una mica innocents. És inconsciència, desídia o racisme?
Jo crec que és una barreja de tots tres, afegint-hi el fet de néixer tenint la vida solucionada i sense oblidar-nos de la influència del consumisme i d'aquest tipus de globalització americanitzada que t'inculca que la felicitat és tenir un Land Cruiser, una BlackBerry i unes Ray-Ban. Si això és ser feliç, aleshores sí, els qatarians són els més feliços del món.
D'on vénen les excel·lents relacions de Qatar amb Espanya i més concretament amb Catalunya?
Qatar té molt bones relacions amb quasi tothom. Sí que sembla que tingui predilecció per uns territoris determinats entre els quals hi ha Catalunya. Alguns, com els directius del Barça, van conèixer el país en un bon moment i ara en recullen els fruits. Catalunya té turisme, empreses constructores, experiència en esdeveniments esportius... però no té diners. Qatar, en canvi, té tots els diners que vulgui, ha de construir una ciutat del no-res i ha d'organitzar un Mundial de futbol el 2022.
