Clint Eastwood dispara

Les memòries del soldat Chris Kyle, un letal franctirador de l’exèrcit nord-americà -255 morts comptabilitzades, tot i que el Pentàgon, sempre tan rigorós, només n’hi acredita 160-, inclouen en les seves primeres pàgines aquesta perla: “El mal és brutal i menyspreable: contra això combatíem a l’Iraq. És per això que molts, jo mateix, anomenàvem salvatges els nostres enemics [...]. El nombre de salvatges que he matat m’és indiferent: tant de bo fossin més; no per posar-me medalles, sinó perquè crec que el món està millor sense salvatges que es dediquen a acabar amb vides nord-americanes”.

Conegut pel bàndol iraquià com el Dimoni de Ramadi, Kyle va servir quatre tours a l’Iraq fins que es va llicenciar amb honors. Als Estats Units va tenir dificultats per adaptar-se a la vida quotidiana i va col·laborar amb associacions de veterans. El 2013 un dels veterans -afectat per l’estrès posttraumàtic- va assassinar inesperadament Kyle, un fet que encara està envoltat d’incògnites. Però abans les seves memòries (publicades recentment per Crítica) ja s’havien convertit en un bestseller. El funeral de Kyle es va convertir en una demostració patriòtica amb un gran seguici fúnebre i commemoracions de tot tipus.

Aquest és el material de partida que pren Clint Eastwood per confeccionar el seu últim treball, El francotirador, una de les poques estrenes d’aquesta setmana que han resistit l’embat del fenomen Cincuenta sombras de Grey i no han fugit a dates més primaverals. La pel·lícula arriba precedida de més polseguera mediàtica del que és habitual en la filmografia del veterà director. Primer, per l’inesperat èxit massiu que la pel·lícula ha aconseguit a la taquilla nord-americana -ja porta prop de 270 milions d’euros-, en què ha trencat rècords per a estrenes del mes de gener i durant el cap de setmana de la Super Bowl. Però sobretot pel foc creuat de declaracions a favor i en contra de la pel·lícula de diversos personatges: Michael Moore diu que els franctiradors són uns “covards”; Sarah Palin que si les crítiques dels “esquerrans de Hollywood” són escopinades en les tombes dels “lluitadors per la llibertat”; l’aiatol·là Khamenei que si el film vol animar el públic a “atacar musulmans”.

La pel·lícula s’ha qualificat tant de “pamflet patriòtic” com d’“al·legat antibel·licista”, cosa que en realitat posa de manifest la calculada ambigüitat d’una pel·lícula que contempla la Guerra de l’Iraq a través de la mirada sense grisos d’un militar maniqueu, però que alhora s’afanya a assenyalar-lo com a víctima. Així, El francotirador arrenca amb Kyle enfrontat al dilema de disparar contra un nen petit i, abans de mostrar la resolució de l’escena, un tall brusc trasllada l’acció a la infància del protagonista, quan aprenia a caçar amb el seu pare. Com a Sense perdó, Eastwood explora el preu psicològic de la violència, la solitària convivència del guerrer amb el seu enemic interior; també l’addicció al combat i l’alienació que comporta. No és difícil trobar paral·lelismes amb els protagonistes d’ En terra hostil i La nit més fosca, els dos films que han definit el relat de Hollywood sobre les guerres dels Estats Units al Pròxim Orient. Herois morals amb una relació ambivalent amb la violència però que al final compleixen la missió. Un canvi respecte als herois de la Guerra del Vietnam, l’únic triomf dels quals era sobreviure.

Com un ‘western’ amb camuflatge bèl·lic, la pel·lícula planteja també la rivalitat de Kyle amb un franctirador iraquià. El clímax, per tant, no podia ser un altre que l’enfrontament entre els dos, una idea que entronca amb el drama bèl·lic de Jean-Jacques Annaud Enemic a les portes, en què Jude Law i Ed Harris eren dos franctiradors d’elit, l’un rus i l’altre nazi, en el Sant Petersburg en ruïnes com a camp de batalla. Però si allí l’antibel·licisme sorgia de la connexió entre enemics, aquí el franctirador rival és una figura que s’obvia; un altre “salvatge”, potser.

El guió d’ El francotirador es pren algunes llicències importants respecte a la realitat com canviar l’edat de Kyle i els motius per allistar-se per així subratllar el seu perfil fràgil. En aquest sentit té un gran aliat en la interpretació de Bradley Cooper, que fa una reconstrucció coherent d’aquest frustrat cowboy de Texas convertit en tirador d’elit perseguit per dimonis interiors. L’actor, que també és productor de la cinta, va augmentar 18 quilos de massa muscular per interpretar el personatge, treballant sobretot des de la contenció i la tensió emocional. Després d’algunes nominacions qüestionables als Oscars per El costat bo de les coses i La gran estafa americana, la que ha obtingut per El francotirador (una de les sis de la pel·lícula) és la més merescuda, però arriba en mal moment: sense possibilitat de promocionar la candidatura per estar immers en el muntatge de L’home elefant a Broadway i enfrontat a dos contrincants tan durs com l’Eddie Redmayne de La teoría del todo i el Michael Keaton de Birdman. Si al final guanya i diu que no s’havia preparat el discurs, serà veritat.

I això que Eastwood no l’hi ha posat gens fàcil i ha sabotejat dues de les escenes de Kyle amb el seu fill fent servir un nadó de plàstic en lloc d’un de veritat. La imatge de Cooper sostenint amorosament el que es veu clarament que és un ninot articulat, a més d’esperonar l’enginy de la xarxa -n’hi ha que demanen un Oscar per al millor nadó fals- demostra que, als seus 84 anys, Eastwood potser no ha perdut el pols narratiu, però ja no està pendent dels detalls; l’únic que importa és rodar ràpidament, una pel·lícula rere l’altra, conscient que se li acaba el temps per fer la seva última gran obra mestra.