ESCENES
BELÉN GINART

Claire Ducreux: “Em sento ballarina de cor i clown d’esperit”

Ballarina de formació, va fer camí artístic durant anys amb el clown Leandre Ribera i ara fa avançar en solitari un teatre visual delicat i poètic amb un personatge inspirat en ella mateixa

Claire Ducreux. / PERE TORDERA Zoom

Fins a conèixer el pallasso Leandre Ribera havies treballat en companyies de dansa a França, el teu país.

Sí. I mai m’havia imaginat tot el que vindria després: que treballaria amb un clown, que faria espectacles de carrer, que viuria aquí…

Què ha aportat al teu llenguatge aquest temps de treball conjunt?

No sabria dir què, però si quant: moltíssim. És difícil explicar-ho perquè no es tracta tant de les coses que fas com de les coses que respires.

¿Ets molt diferent d’aquella Claire Ducreux ballarina?

Avui sóc una barreja de tot el que he viscut. Cada cop veig més llunyà el món de la dansa en què em vaig formar, però en percebo la influència en el sentit de cuidar els detalls, de cuidar les transicions, en un tipus d’actitud i de tensió, en l’elegància…

I la influència del clown?

Treballant amb el Leandre he descobert el tempo de l’humor, que és molt diferent. I he après que no has de crear només per a tu des del teu racó, sinó amb la gent i per a la gent. Ara em sento ballarina de cor i clown d’esperit. O a l’inrevés, tant li fa. I sense acabar de ser ni una cosa ni l’altra.

No t’encaixen bé les etiquetes.

No. Tot i que el que millor s’adapta al que faig és el concepte de teatre visual.

Va arribar un dia que el Leandre i tu vau decidir treballar per separat.

Sí. El Leandre tenia ganes de recuperar el seu clown improvisador. I jo em vaig dir, ara què faig? I vaig crear un solo que va anar molt bé. Quan comences a treballar sol descobreixes el teu espai, el teu univers, és apassionant.

Des d’aleshores has creat tres solos de carrer. I ara t’estrenes en sala.

Sí. Refugiada poètica és la versió per a sala de dos dels solos de carrer.

D’on sorgeix el personatge?

Si sóc honesta, tinc el mateix personatge des de Fragile o Madame et Monsieur, els dos espectacles creats amb el Leandre. Quan tens un personatge una mica abstracte cal donar claus perquè el públic pugui entrar en el teu univers, per això parlo d’una sensesostre.

Quines referències tens?

Suposo que, de molt lluny, tinc les referències de Chaplin. Són personatges que semblen més vulnerables i jo crec que ho són tant com la resta. El que passa és que la seva vulnerabilitat és a la vista. En el fons, el personatge sóc jo.

En quin sentit?

En realitat és el que a mi m’agradaria ser en una altra vida. La base del personatge és la solitud, però no necessàriament una solitud de les que pesen. És un estat i és un refugi. És casa seva. És un d’aquells personatges que tenen la saviesa d’agrair el que hi ha. Que no tenen por del buit, de no fer res. De sobte no hi ha res, doncs a disfrutar del present, del cel, dels canvis de llums.

Per què has decidit crear per a sala?

Per una barreja de raons pragmàtiques i poètiques. La pragmàtica és que quan treballes al carrer has de fer els diners de l’any entre l’abril i l’octubre, i no arribava. Així es reparteix més, tens menys pressió.

Quines són les raons poètiques?

Tenia molta curiositat per veure si era capaç de recrear en un interior la bombolla màgica dels espectacles al carrer. Quan passes a sala, l’espectacle s’ha de traduir, no pots mantenir-lo tal qual perquè els tempos són diferents i la màgia també ho és.

¿El públic es comporta de manera diferent?

Jo pensava que sí, però no és així. O no ho és durant la funció. La majoria connecten molt bé amb el personatge, algun sent rebuig, però això passa a dins i a fora. L’única diferència és al final. Al carrer, molts cops tinc petites fileres de gent que s’espera per abraçar-me. A la sala, al final no t’espera ningú, només hi ha el tècnic demanant-te que t’afanyis perquè cal desmuntar.

¿Continues en evolució, o ja has arribat on volies i has fixat el teu llenguatge?

Confio que seguiré evolucionant. La sensació és que sóc en un camí superpetit, molt concret, però en el qual no paro d’aprendre i descobrir coses. A vegades la gent em pregunta si no tinc ganes de fer coses noves, i em queda tant per aprendre aquí! |

‘Refugiada poètica’ Creació i interpretació: Claire Ducreux. Pianista: David Moreno. Músiques originals: David Moreno, Jorge Sarraute i Mayte Martín. La Seca (Barcelona). Fins al 25 d’octubre