Cincuenta sombras de Grey

En algun moment de la dècada anterior Hollywood va abandonar el subgènere del thriller eròtic, el nínxol de mercat per al cinema d’alt voltatge sexual. La causa probable: la lliure circulació de pornografia a la xarxa i el destape de la televisió per cable. Cincuenta sombras de Grey recupera el protagonisme de la sexualitat en el cinema mainstream, però ho fa sense ambició artística ni esperit transgressor. Es tracta, simplement, de capitalitzar el fenomen literari com més ràpidament millor amb un film d’impecable factura tècnica que, tot i millorar el material de partida amb alguna espurna d’humor, no deixa de ser una asèptica fantasia romàntica disfressada d’erotisme softcore. La publicitada incursió en el bondage té el mateix potencial de provocació que un stripper en un comiat de soltera. Quatre assots que semblen carícies i fuetades que no deixen marca. El veritable dolor és veure com el film incorpora els estereotips de la Ventafocs i el príncep blau en una història -teòricament destinada als adults- que participa de la sensibilitat retrògrada de Stephenie Meyer.