CINEMA
XAVI SERRA

Ferides sense cicatritzar

Parlem amb Destin Cretton, el director d’una de les sensacions ‘indies’ de l’any, ‘Las vidas de Grace’

És l’exterior d’un edifici qualsevol. Uns joves fan petar la xerrada i intercanvien històries sobre la feina, anècdotes divertides que no acaben de situar l’espectador. ¿Són estudiants, monitors? De sobte, la irrupció d’un adolescent que surt disparat de l’edifici i obliga els joves a perseguir-lo i llançar-s’hi al damunt acaba amb l’ambigüitat: són educadors d’un centre temporal d’acolliment per a adolescents en risc, víctimes d’abusos o abandonament, un polvorí emocional en què qualsevol espurna pot fer esclatar el drama. “En aquests llocs s’hi viu una sensació de muntanya russa contínua, les rialles poden donar pas a situacions molt tenses en qüestió de segons”, explica des de Los Angeles per telèfon el director de Las vidas de Grace (Short Term 12), Destin Cretton, que sap de què parla perquè va treballar en un centre similar al llarg de dos anys. Però aclareix que no ho va fer per documentar-se de cara a escriure un guió, sinó per pagar el lloguer. “Després de graduar-me en comunicació no trobava feina i aquell era un dels pocs llocs que contractava gent -recorda-. Hi vaig anar a parar per casualitat”.

Beneïda casualitat. Després de treballar al centre, Cretton va estudiar cinema i va aprofitar l’experiència com a educador en el seu projecte de final de carrera, anomenat precisament Short Term 12, un curt que acabaria guanyant el Festival de Sundance. Uns anys després, Cretton expandiria l’univers i els temes del curt en la forma del llarg homònim, una de les revelacions del cinema indie nord-americà recent, amb una carretada de premis: gran premi del jurat i del públic al South by Southwest, millor actriu i premi del jurat júnior al Festival de Locarno, millor muntatge als Independent Spirit Awards... Fins i tot es va endur el premi del públic de la primera edició de l’Americana, el nostre festival de cinema indie. “Oh, genial, no en tenia ni idea!”, exclama Cretton en saber-ho. L’únic que va escapar-se-li va ser la nominació a l’Oscar i el premi a Sundance. “Vam enviar-la, però no ens van seleccionar”, diu sense tristesa. A Park City s’ho van perdre.

A diferència de la majoria de pel·lícules ambientades en centres psiquiàtrics -i la llista aniria des d’ Algú va volar sobre el niu del cucut a Innocència interrompuda passant per Corredor sense retorn -, Las vidas de Grace no se centra en els interns sinó en les dinàmiques emocionals dels que els cuiden, especialment en el Mason i la Grace, una parella que fa temps que hi treballa. “Normalment la gent hi treballa un any o dos abans de passar a una altra cosa, com jo mateix -explica Cretton-. És una feina que queda bé al currículum. Però per a la gent que s’hi està més temps no és qüestió de diners o estatus social. Tenen altres raons. De vegades és perquè van tenir pares molt bons i de vegades perquè ho van passar malament de petits i empatitzen amb els nois”.

Aquest és el cas de la Grace, que darrere l’aparença d’una professional impecable i apassionada amaga un passat traumàtic del qual es refugia en la seva dedicació a la feina i la canalla. “No és exclusiu dels professionals d’aquests centres, és un problema típicament humà -reflexiona el director-. Ajudar els altres pot ser un mecanisme de fugida, una manera d’evitar els problemes propis centrant-se en els dels altres”. El seu company, el Mason (Frantz Turner), en pau amb el seu passat, aporta l’altra cara: tracta els nens amb humor, treu ferro al drama i aporta un tarannà lleuger més important del que sembla. “L’humor és una manera molt potent de rebaixar la tensió de situacions molt fotudes -opina Cretton-. En aquests llocs, la lleugeresa el que fa és recordar als adolescents que encara són nens. Han vist tanta violència i drama que alguns han oblidat com riure i divertir-se”.

Cretton es va plantejar la pel·lícula com “un homenatge” als treballadors d’aquest centre. “Quan escrivia el guió el que més em preocupava era la seva reacció a la pel·lícula -confessa-, però fins ara ha sigut molt bona”. La majoria de situacions provenen d’experiències pròpies o relatades per professionals. “L’escena en què el pare d’un noi no apareix al centre per recollir-lo i el noi ataca la Grace em va passar a mi, excepte que no em va esclafar un cupcake a la cara, sinó el puny”, recorda.

Un dels motius que ha convertit la cinta en una de les sensacions indie de l’any és la interpretació de Brie Larson com a Grace, amb una presència tangible que il·lumina la pantalla. “És com si poguessis veure-li els pensaments a través dels ulls”, diu sobre ella el director. Cretton, que va estudiar a fons el moviment Dogma de Lars Von Trier a l’escola de cinema, valora molt l’èmfasi en la interpretacions de directors com Laurent Cantet. “Al making-of de La classe veus que l’important era buscar l’autenticitat amb els actors i no que l’embolcall fos millor o pitjor”. Potser és per això que està encantat amb la creativa traducció del títol que ha fet el distribuïdor espanyol: “M’agrada, la trobo interessant. Em fascinen les traduccions de títols que es fan moltes vegades a l’estranger”, diu rient.