Cautiva

A primera vista, la filipina Cautiva se'ns presenta com un transparent exercici de cinema social: la sòrdida crònica del segrest i captiveri (real) d'un grup de turistes i missioners per part d'una milícia separatista islàmica. Un relat vehiculat per la mirada inquieta i tenaç d'Isabelle Huppert, que posa el seu característic repertori dramàtic al servei d'una història de supervivència universal.

En un segon cop d'ull, i tenint en compte els precedents autorals, Cautiva es revela com l'enèsima incursió del director filipí Brillante Mendoza -un habitual dels grans festivals- a les tèrboles aigües del melodrama d'impacte: aquí hi trobem primers plans de criatures mortes en néixer, violacions i nens portant fusells. Una operació d'agressió visual amb la qual Mendoza dóna continuïtat a un discurs híbrid, entre la lletjor del seu estil impressionista i un exotisme d'exportació. Cautiva no fa evolucionar el model: per reflectir un estat de corrupció moral, Mendoza filma unes bíblies flotant al mar; per evocar la pietat, fa dormir un nen soldat a la falda d'una missionera segrestada. Gens subtil.