Captius

Els dispositius de visió i control i les relacions de poder entre qui mira i qui és pres, sense saber-ho, d’una vigilància pertorbadora són algunes de les constants en el cinema d’Atom Egoyan, una de les figures més notables del cinema indie de fa vint anys. Tot i que ja ha fet unes quantes pel·lícules per sota de la mitjana de qualitat exigible, costa trobar directors que puguin posar en escena la desfragmentació temporal del relat com ho fa ell. A Captius el cineasta es recolza en aquesta virtut per parlar-nos, mitjançant una estructura que va i ve durant un període de deu anys, del rapte d’una nena, de la ruptura dels pares de la noia, dels vincles de la segrestada amb el seu segrestador i de la trama dels policies encarregats del cas en una història coral que creua motius i desil·lusions i on tots els personatges són presoners de les seves decisions. Malgrat tot, l’elaborada teranyina narrativa no posseeix material que sostingui el film per ell mateix i només aconsegueix ser un thriller sincer quan ens adonem del parany on ha caigut el mateix Egoyan. |