Carmina y amén

L’esperit de Rafael Azcona plana sobre la premissa de la nova comèdia de Paco León, en què la dona i la filla d’un home que acaba de morir de manera fulminant decideixen conservar el cadàver un dies a casa a l’espera de l’ingrés de la paga extraordinària. L’humor negre és el dominant en aquesta seqüela de Carmina o revienta, que abandona el flirteig amb el fals documental per abraçar la ficció però que segueix tenint com a epicentre la matriarca dels León, que el seu fill converteix en figura icònica en un exercici trash-pop similar al que plantejava Almodóvar amb Chus Lampreave.

No acaben aquí els deutes amb el manxec: la deriva esperpèntica de les converses entre Carmina i les seves veïnes (“He menjat cony, Carmina”, proclama sense pèls a la llengua -o sí- Yolanda Ramos), les petites fugues al fantàstic i el gust pel retrat de dones patidores i coratjoses tenen molt a veure amb l’univers del director de ¿Qué he hecho yo para merecer esto? Això sí, en només dues pel·lícules León ha creat un microcosmos decididament singular i ocurrent que el situa merescudament en el grup capdavanter de la nova comèdia espanyola.