Els Boxtrolls

Resulta curiós com en aquesta pel·lícula tot sembla un joc d’equilibris entre elements antagònics: és una obra en stop motion, però també en 3D (animació tradicional i artificis moderns tot en un); té una trama molt senzilla, però és extraordinàriament barroca en l’estètica, i utilitza un to molt infantil, però està il·luminada de manera tètrica. De fet, fins i tot els monstres protagonistes, dins d’un criteri de percepció comú, serien els dolents de la història: són trols bruts, lletjos i menjainsectes que viuen al clavegueram d’un poblet afrancesat i recargolat sobre ell mateix. Però... cauen tan simpàtics com els minions de Gru, el meu dolent preferit. A Els Boxtrolls, doncs, res és ben bé el que sembla: els barrets no són barrets, sinó un símbol de prestigi social, el formatge és gairebé una droga, les estrelles del cabaret són senyors intolerants a la lactosa disfressats i els esbirros del dolent del film són gairebé filòsofs. Si, a més de jugar amb els nostres apriorismes d’aquesta manera, la història (o, si més no, els acudits) tingués més grapa, estaríem parlant d’un gran film. Tal com està, només és correcte.