CINEMA
Cultura 06/12/2013

"Bob Dylan ha guanyat més diners que jo amb aquesta pel·lícula" (Hanif Kureishi)

Entrevista a Hanif Kureishi i Roger Michell, guionista i director de 'Le week-end', una agredolça història d'amor d'un matrimoni en hores baixes

Xavi Serra
3 min
Hanif Kureishi i Roger Michell. / A CONTRACORRIENTE

Roger Michell i Hanif Kureishi es van conèixer a principis dels 90, quan el primer va adaptar a la televisió una novel·la del segon, El buda dels suburbis. L'experiència devia ser satisfactòria, perquè més tard Michell filmaria dos guions originals de Kureishi: La mare (2003) i Venus (2006). Ara tornen a sumar forces a Le week-end , en què la Meg (Lindsay Duncan) i el Nick (Jim Broadbent) formen un matrimoni madur ofegat per la rutina i el pes dels anys. Per reflotar la relació, s'embarquen en un viatge romàntic a París, que en comptes de revifar la flama els enfrontarà amb les seves pròpies misèries.

La música de Nick Drake i Bob Dylan juga un paper determinant per definir el personatge de Jim Broabent, el Nick.

H.K. Like a rolling stone és una cançó molt important per a mi. I la idea de Broadbent cantant en calçotets té molta força. Com diu la lletra, ja no pot tornar enrere. Ara, la seva música és caríssima: Dylan ha guanyat més que jo amb aquesta pel·lícula. Però ja em faig el càrrec que el Bob necessita els diners.

R.M. El personatge del Jim va estudiar a la mateixa universitat que Nick Drake, i crec que li agradaria escoltar-lo. I, per les circumstàncies de la seva mort, la tristesa de Nick Drake té un regust molt especial.

Le week-end és el tercer guió original de Hanif Kureishi per a Roger Michell. ¿Escriu els guions pensant que els dirigirà ell? Quin és el seu mètode? Le week-end

H.F. Bàsicament, quan escric alguna cosa per a cinema ho faig per al Roger. No treballo per a ningú més. I el mètode consisteix a plantejar idees i descartar-les. El Roger en té moltes, d'idees, i les expressa. De vegades de manera molt mal educada. La veritat és que hi dediquem molt temps; és un procés brutal.

D'on ve l'homenatge explícit que es fa a la Nouvelle Vague, concretament a Bande à part

R.M. Bande à part és una pel·lícula que probablement haurien vist de joves els personatges, com moltes altres de la Nouvelle Vague. El títol, Le week-end , també és un petit homenatge al Week-end de Godard. I el Hanif i jo sempre hem pensat en Le week-end com la nostra petita versió de Breathless (Al final de l'escapada) , ja que en el nostre film ells estan veritablement sense alè. Sobretot quan pugen les escales, perquè són vells.

¿Hi ha algun antídot contra la rutina en la parella?

H.K. ¿Estan condemnats a morir tots els matrimonis? ¿Passar molt temps amb algú juga en contra del desig sexual? ¿És més fàcil sostenir un matrimoni basat en la companyonia que en l'atractiu sexual? ¿La comoditat mata la passió? Aquestes són les preguntes que intenten resoldre els personatges de la pel·lícula. Però no tenim les respostes, només unes vides viscudes en els termes de les preguntes.

¿Té present el lector o l'espectador quan escriu o només la seva pròpia satisfacció?

H.K. Jo ensenyo escriptura creativa i una de les coses que intento transmetre als alumnes és pensar en el lector. L'escriptura no s'ha de fer com a teràpia, sinó perquè la llegeixin els altres. I és important connectar amb els lectors.

Molta gent comenta que Le week-end

H.K. No n'he vist cap dels films.

R.M. Jo he vist el de París (Abans de la posta ) i l'únic que puc dir és que en els dos films hi ha una dona rossa i gent caminant i xerrant. Però aquí acaben les semblances.

Una de les obsessions del cinema romàntic és crear personatges que enamorin el públic. Le week-end

R.M. La fórmula habitual del cinema romàntic és: noi coneix noia, noi perd noia, noi recupera noia. La part dura, esclar, és la del mig, quan el noi perd la noia. Però en aquesta pel·lícula, ells ja s'han perdut des del principi. I, tanmateix, continuen junts. És el que m'agrada del guió, que no segueix les normes del guió cinematogràfic. En un moment estan enamorats i beuen xampany i en el següent es volen matar l'un a l'altre. No es veu sovint en el cinema, però sí en la vida.

Quina diferència destacaria entre escriure per al cinema i escriure una novel·la?

H.K. És molt diferent. Quan escric un guió ho faig per al Roger. Si no li agrada una escena, em demana que la torni a escriure. És una col·laboració en què els intèrprets també aporten el seu gra de sorra. Amb una novel·la, tu escrius el text, ho envies a l'editorial i ho publiquen.

¿I entre actors com Broadbent i estrelles com Julia Roberts?

H.K. La mida dels tràilers i el seguici que porten les estrelles.

stats