Direcció: Derek Cianfrance. Guió: Derek Cianfrance, Cami Delavigne, Joey Curtis. 114 minuts. Estats Units (2010). Amb Ryan Gosling, Michelle Williams, Mike Vogel, John Doman.
De què parlem quan parlem de cinema indie nord-americà? ¿De la transgressió calculada de Petita miss Sunshine ? ¿De Bestias del sur salvaje i la seva mirada lírica a la tragèdia del Katrina ? ¿D'un thriller rural i rocós com Winter's bone ? Agradin més o menys les pel·lícules, reduir el cinema provinent del Festival de Sundance a una etiqueta unificadora és tan injust com equívoc. Blue Valentine , una de les cintes més destacades del Sundance del 2010, no respon a cap fórmula indie : és un drama a frec de roba i sense filtres sobre una ruptura sentimental, un exercici de realisme d'influència cassavettiana que frega amb el documental.
Com una versió de Dos a la carretera amb la dolçor i l'esperança extirpades, la cinta s'estructura a partir d'un diàleg entre el passat relativament feliç i el present devastat d'un matrimoni interpretat per Michelle Williams i Ryan Gosling. Així, Blue Valentine ofereix una visió panoràmica de la desintegració de l'amor, un descens sense paracaigudes en l'espiral dels últims dies d'una parella i els últims intents a la desesperada de frenar el naufragi.
Tant d'èmfasi posa el director Derek Cianfrance -amb qui Gosling ja ha rodat un nou treball- a capturar la mala maror conjugal que, per contra, el retrat dels moments més lluminosos de la parella semblen únicament ser-hi en funció de contrapunt. Però ni que sigui per la intuïció nerviosa de la càmera o el diàfan exercici de naturalisme interpretatiu, Blue Valentine queda com un dels debuts més prometedors del cinema nord-americà recent, malgrat que la sobredosi de dolor final encalli el film en un carreró sense sortida.
