‘Birdman’ o l’insuportable pes de l’ego

En el passat, al mexicà Alejandro González Iñárritu li han plogut acusacions d’egolatria. Del guionista de les seves primeres pel·lícules, Guillermo Arriaga; de l’equip de rodatge de Biutiful ; dels crítics que el titllen de cineasta pretensiós i cruel amb els seus personatges, etc. A ningú se li escapa la ironia que la seva nova pel·lícula sigui el retrat d’un home presoner del seu propi ego. Riggan Thompson, el protagonista, és un actor de Hollywood conegut mundialment perquè en el passat va interpretar al cinema el superheroi Birdman. Encasellat en el rol, Thompson vol fer revifar una carrera moribunda reinventant-se com a actor de teatre en una obra de Broadway que ell mateix dirigeix i interpreta. Però l’operació tornada a la primera línia de Hollywood s’enfronta a diversos problemes: l’explosiu temperament artístic d’un dels actors de l’obra; les exigències econòmiques d’una gran producció de Broadway; la fràgil estabilitat de la filla del Riggan, toxicòmana rehabilitada que treballa com a ajudant del pare, els crítics que no perdonen el passat mainstream de l’actor i esmolen els ganivets per massacrar l’obra... Però el front més exigent del Riggan és el seu propi ego. Els dubtes que el devoren, la falta de confiança en ell mateix i, sobretot, la insidiosa veu que ridiculitza els seus esforços per guanyar prestigi, una veu que en el seu cap pren la forma del mateix Birdman, un superego en clau superheroica. Iñárritu no amaga que els dilemes del Riggan tenen un significat especial per a ell. “És bàsicament un film sobre la mediocritat, les ambicions de l’ego i els seus combats. Volia examinar la idea que l’èxit sempre és una il·lusió transitòria”, ha confessat el director.

Acostumat a l’èxit de les seves tres primeres pel·lícules, Amores perros, 21 gramos i Babel, el relatiu fracàs de Biutiful -ignorada al palmarès de Canes, els Oscars i els Globus d’Or- va alimentar el foc d’una crisi de confiança que va portar el cineasta a fer un gir radical en el seu estil. Birdman és la primera incursió d’Iñárritu en el territori de la comèdia -negra i àcida, però comèdia-, lluny del permanent dramatisme i solemnitat que dominava en el seu cinema. “Sempre he dit que a partir dels 40 anys no val la pena fer res que no t’espanti -ha explicat-. I treballar en un terreny que no m’era gens familiar feia que estigués mort de por”. Igual que el protagonista, que trepitja els escenaris de Broadway per primera vegada. Iñárritu, però, no busca la rialla; més aviat un gest a mig camí entre l’horror i el somriure. L’humor de Birdman sorgeix de la neurosi dels personatges i de la caricatura: dels actors obsessionats per la seva carrera, dels crítics erigits en guardians del bon gust, d’una indústria dominada pels superherois i, en general, d’una societat en què l’atenció de les xarxes socials substitueix el reconeixement. Un món que es conjuga en likes, followers i la seva traducció hollywoodenca: els premis.

Una altra ironia: la sàtira sobre la cultura de l’èxit i la malaltissa necessitat de reconeixement ha retornat Iñárritu a la batalla pels Oscars. Birdman lidera amb set nominacions les apostes dels Globus d’Or que se celebren aquest diumenge a Los Angeles i és un dels aspirants més clars als Oscars. Qui té més números per emportar-se l’estatueta és Michael Keaton, que encarna el Riggan. El fet que l’actor fos el Batman de Tim Burton va determinar la seva elecció. Iñárritu ha admès que volia que el seu passat superheroic “projectés una realitat més sòlida sobre el personatge”, però Keaton ha repetit a les entrevistes que per a ell la coincidència no ha representat res. “ Birdman parla d’Iñárritu -afirma l’actor-. Els actors només som les eines que ell fa servir per comunicar les inseguretats que sent en acostar-se als 50, els daltabaixos d’autoestima, les crisis d’identitat, etc. En el fons l’interpreto a ell”. Completen el càsting Edward Norton en la pell d’un actor boig del mètode; Emma Stone, que fa de la filla díscola; Naomi Watts, que interpretal’actriu insegura, i Zach Galifianakis -en un registre inesperadament seriós- com el preocupat advocat del Riggan. Tots estan esplèndids en una cinta que té el seu as a la màniga en un efectista truc de direcció: el fals pla seqüència que uneix el conjunt d’escenes, que comprenen un període de setmanes. “Volia que els espectadors visquessin a través de la ment del Riggan, que es posessin en el seu lloc i que, com ell, fossin incapaços d’evitar el flux continu d’emoció -ha justificat Iñárritu-. La nostra vida no és més que un pla seqüència”. La música, en un gest atrevit, la posa el bateria mexicà Antonio Sánchez. Un recital de percussió sincopat que, en algun moment del film, fins i tot es fa de carn i ossos.