13 horas. Los soldados secretos de Bengasi

A La noche más oscura, Kathryn Bigelow va relatar l’assalt militar que va acabar amb la vida de Bin Laden des d’un exasperant oficialisme, quasi amb mirada documental sobre un fet obscur i indignant que no va merèixer altra explicació al món que “l’hem matat i l’hem llençat al mar”. Bigelow no va projectar-hi cap mena de llum sinó que va limitar-se a va donar-ne fe amb diligència i pulcritud. No és un problema aïllat. 13 horas. Los soldados secretos de Bengasi reincideix en aquest enfocament. L’anomenat terrorisme global està retratat pel cinema americà des d’aquest punt de vista acrític, de versió oficial. Espectacularitza els fets amb bona mà narrativa -només faltaria- i capacitat per ficcionar, i la història recent esdevé material fílmic amb una immediatesa quasi malaltissa. Això, no obstant, no és el moll de l’os de la qüestió. ¿És Michael Bay el creador òptim per retratar amb òptica enfocada esdeveniments com l’assalt al consolat de Bengasi? Potser sí, però potser també ens mereixem que algú ens n’ofereixi una altra visió. |