Big bad wolves

Un pastitx de thriller, terror psicològic i cinema de psicòpates, amanit amb essència de posthumor i la narració lànguida del modern cinema negre coreà. Això és Big bad wolves, esforçada mostra de cinema de gènere israelià. En alguns moments prometedora, amb troballes meritòries -el temps narratiu elàstic i voluble com un gas-, acaba allargassant-se sense sentit i enfarinant-se en la seva pròpia i suposada extravagància. També resulta suggeridor el joc de la amoralitat que planteja, en el qual cap personatge respon a patrons de conducta ni previsibles ni políticament correctes. El problema és que a aquestes idees els acaba faltant certa substància més enllà de la constatació de la seva existència. L’estupefacció inicial i el suggeridor desconcert que proposen els directors van seguides d’un progressiu i molest desinterès. Especialment quan la narració se solidifica i es concentra en un soterrani. El que hauria de resultar intens i angoixant no t’eriça ni un pèl. I als personatges, voluntàriament odiosos, ja els pot passar de tot. Tens unes ganes terribles que s’acabi.