CINEMA
Cultura 19/09/2014

Belle & Sebastian: el musical

Stuart Murdoch debuta com a director a ‘God help the girl’ portant al cinema les seves pròpies cançons

Xavi Serra
4 min

Més enllà dels tòpics de la ciutat postindustrial (pobresa, alcoholisme, exclusió social) i les curses de ionquis a ritme del Lust for life d’Iggy Pop, hi ha un Glasgow de refinada sensibilitat pop, afrancesat, sensible i lletraferit. És el Glasgow de les cançons de Belle & Sebastian, un dels grups de pop definitius de les últimes dues dècades. El seu líder i compositor, Stuart Murdoch, s’estrena ara en la direcció de cinema amb el musical indie per excel·lència, una celebració agredolça del pop que trasllada a la pantalla les cançons que Murdoch va escriure per al seu projecte paral·lel, God help the girl. Però ni tan sols ell pot assegurar si va ser primer l’ou o la gallina, és a dir, les cançons o la història de la pel·lícula. “Les dues coses van néixer al mateix temps -diu-. La cançó del títol em va arribar mentre anava en bici i va ser com si la sentís per la ràdio, però sempre vinculada a uns personatges i una escena. A partir d’aquí vaig escriure més història i més cançons”.

La particularitat del projecte va ser que, a diferència dels àlbums de Belle & Sebastian, les veus havien de ser femenines. Murdoch va fer un càsting de cantants i el 2009 va aparèixer el disc God help the girl. “Sabia perfectament que les pel·lícules són molt difícils de produir. Així que publicar primer el disc va ser una elecció pràctica, però també fruit de la impaciència. No podia esperar més. A més, calia aprofitar que les companyies de discos encara es refiaven de mi. Però, mira, al final també vam aconseguir fer la pel·lícula”.

La història de God help the girl gira al voltant de l’Eve, una noia que no passa el seu millor moment: lluny de casa, sense amics, internada en un centre per lluitar contra la depressió i els trastorns alimentaris... Tot això, esclar, passarà a un segon pla quan l’Eve entri en contacte amb el guitarrista James i la seva alumna Cassie i tots tres prenguin l’única decisió lògica en un musical pop: formar un grup. La inspiració de Murdoch prové de la seva pròpia biografia: “Quan tenia 18 o 19 anys vaig passar per una situació força similar a la de l’Eve -confessa el director-. Em trobava molt malament i ningú sabia dir-me què em passava, així que vaig haver-me’n d’ocupar jo mateix. Vaig patir una gran sensació d’aïllament durant anys. Però el punt en què la meva història i la de l’Eve més s’assemblen és que aquella va ser l’època en què vaig començar a escriure cançons. La música, d’alguna manera, va ser la meva salvació”.

Murdoch no s’enganya, però, sobre el potencial de la música per esborrar tots els mals. En un moment del film, una doctora fa servir la piràmide de necessitats bàsiques de Maslow per fer entendre a l’Eve que la música no pot ser el seu únic suport. “Hi ha un moment en la vida en què penses que la música ho és tot. Quan un metge em va posar la piràmide com a exemple vaig pensar «sí, d’acord», però tant me feia. Ara, en canvi, penso que tenia molta raó”, afirma.

Passar de la música al cinema no ha sigut gens fàcil per a Murdoch. “Comparada amb el cinema, la música pop és un passeig -comenta-. Per fer una pel·lícula cal treballar 10 vegades més que per fer un disc”. Tot i el repte i la seva falta d’experiència, Murdoch no es va deixar intimidar pel cinema: “Abans de començar a rodar, algú em va dir: «Oh, Déu meu, no pots dirigir un musical si no has vist West Side story ». Però no penso fer-ho! Si entrés en aquesta dinàmica sempre estaria espantat. Potser és millor haver vist Grease, A hard day’s night o Willy Wonka i la fàbrica de xocolata, que són musicals pop que vaig veure de petit i que estimo de tot cor. Has de gaudir de les coses que fas”.

Una de les coses que va donar a Murdoch la confiança per encarar el salt a la direcció va ser el repartiment: Emily Brown (la Babydoll a Sucker punch ) com la fràgil i complicada Eve, Olly Alexander en la pell del setciències del pop James, i Hannah Murray (la Gilly de Joc de trons ) com la seva innocent alumna Cassie. “Sabia que un cop trobés el càsting tot aniria bé”, diu.

Des de l’enyorança agredolça i un entusiasme gairebé naïf, God help the girl entona un cant al grup de pop com a bombolla de felicitat en la qual l’èxit ni tan sols forma part de l’equació. El mateix Murdoch recorda els seus inicis com “un enamorament que va durar tot un estiu” durant el qual ell i la resta de la banda anaven junts a tot arreu. “A prendre cafè, a la discoteca... Semblàvem una colla de delinqüents”, diu, potser amb innocència. Costa d’imaginar els joves Belle & Sebastian inspirant por a les iaies. En qualsevol cas, Murdoch enyora aquells temps: “Ara no em resulta fàcil escriure cançons pop, però quan era jove sí. És una època d’emocions viscerals i les coses t’afecten més. Com a mitjà, la música pop hauria de ser per a la gent jove”.

stats