Ayer no termina nunca

Sobre la trencadissa superfície del nou film d'Isabel Coixet es dibuixa el convuls diàleg entre dues cintes que no semblen disposades a fer les paus entre elles. D'una banda, hi trobem una radiografia de les turbulències socials del present disfressada d'indignada distòpia. I, de l'altra, a les característiques de l'univers de la directora s'hi articula un lànguid drama de parella que, com ja va intentar Lars von Trier a Anticrist , sembla invocar les escenes de matrimoni d'Ingmar Bergman des de l'estranyament del cinema d'Andrei Tarkovski. Però més enllà de la conflictiva negociació entre els interessos ideològics i sentimentals, Ayer no termina nunca acaba condemnada per la propensió de Coixet a submergir els seus personatges en un pou d'atordiment existencial que condueix a l'estancament del relat i la sobreexplotació dels impulsos compassius de l'espectador. Una estratègia que, amanida amb un reguitzell de desafortunades metàfores visuals, desvirtuen la teatral carta d'amor de Coixet als seus dos protagonistes: una histriònica Candela Peña i un correcte Javier Cámara.