Asier y yo

Apel·lant a les formes del documental autobiogràfic i amb un to irònic, procliu a la autointerrogació -un registre pròxim al de cineastes com Ross McElwee o Elías Siminiani-, l'actor Aitor Merino construeix una interessant pel·lícula de tres capes on els blancs i negres del conflicte basc -protagonistes de la batalla política i mediàtica- deixen el seu lloc als dilemes grisosos que sorgeixen en la intimitat. Així, la tercera capa del film, la més superficial, parla del difícil encaix identitari de Merino, que es troba en una posició equidistant al nacionalisme basc i al sentiment espanyol. Després, en el segon nivell, trobem l'observació crítica tant del vessant repressiu de la lluita antiterrorista com de la litúrgia i demagògia que envolta cert independentisme radical. I, per acabar, a la primera capa, als fonaments del documental, es dibuixa la línia infranquejable que separa el fanatisme d'un cert humanisme demòcrata. Més enllà del discret enginy de Merino, Asier y yo es recorda pel ferit testimoni d'una mare que retreu al seu fill la seva afiliació al terrorisme.