Antonia San Juan: “El teatre és el lloc on es veu realment si un actor és bo o és dolent”
L'actriu Antonia San Juan tenia un llarg recorregut professional abans que la sèrie 'La que se avecina' multipliqués la seva popularitat. Ara torna a l'escenari amb els seus millors monòlegs
Què és Lo mejor de Antonia San Juan
És un espectacle pensat per a tota la gent que no coneix la meva trajectòria, per als que m’han conegut per la televisió. Una tria dels monòlegs de l’època en què actuava als bars, cafès teatre, cabarets. Potser no són els millors, però sí els més coneguts. I algun de nou.
N’hi ha alguns escrits per tu.
Sí, i altres són de dues persones que sempre han col·laborat amb mi, Félix Sabroso i Enrique Gallego.
Ja fa gairebé quatre anys que vas estrenar l’espectacle. ¿Els monòlegs han canviat en aquest temps?
No, estan totalment fixats. Però he de dir que no tenen res a veure amb els monòlegs que veiem per televisió. Són fruit d’una reflexió, d’un pensament, i estan molt vinculats amb la psicoanàlisi. En aparença són força divertits, però per sota són molt àcids. En realitat faig crítica de tot el que se’m posa al davant.
De quins temes parles?
De tot el que és humà. Parlo de la vida, de l’amor, de la malaltia, de la mort, de l’ostracisme…
I el públic com els rep?
Depèn de cada espectador, del que hagi llegit, de les seves inquietuds... Són molt divertits, i hi ha espectadors que es queden amb això. Altres són més conscients de les ressonàncies crítiques.
Com fas les transicions?
M’ajudo de la música. No faig cap canvi de vestuari, en tot cas una mica d’ attrezzo. Només necessito el que hi cap en una bossa, i una cadira.
Els pots fer a qualsevol lloc?
A qualsevol lloc no, perquè necessito l’atenció del públic. Això és teatre. Per exemple, no ho faria en un lloc on la gent estigués sopant.
Als teus inicis et vas passar molt temps actuant en espais no teatrals.
Però aleshores ho feia per necessitat. Quan vaig començar potser em tocava actuar a les cinc de la matinada, amb la gent borratxa i fumant. Però hi va haver una evolució: al principi algunes vegades havíem de suspendre per falta de públic, després va començar a venir gent i al final havíem de fer dues funcions, perquè la gent ja em venia a veure a mi.
Enyores alguna cosa d’aquella etapa?
No. A la vida no hi ha camí de tornada. Enyorar és una estupidesa perquè significa no acceptar el pas del temps. I jo l’accepto. A més, les condicions en què actuava aleshores eren terrorífiques. Ara, en canvi, actuo en teatres grans, envoltada de silenci, i es crea de veritat el ritual del teatre.
Però en devies aprendre molt.
Sí. Si ets capaç d’aprendre a caminar anant descalç i sobre les pedres, quan et poses unes sabates còmodes ho faràs de meravella. Això és el mateix.
Què et va portar a tornar al teatre després de l’èxit televisiu?
El teatre és el lloc on es veu realment si un actor és bo o és dolent. A la meva vida, el teatre està al davant de tot. La televisió m’ha donat molta popularitat, però no és el mitjà que més m’agrada, és més fred. La tele m’ha donat un públic nou, però abans de fer-ne jo ja vivia, em vaig comprar la casa fent teatre i vaig muntar la meva productora fent teatre.
Per què vas deixar La que se avecina
El personatge ja no donava més de si i ja no em divertia. Ara estic preparant una altra sèrie, Gym Tony, per a Cuatro.
No t’agrada acomodar-te.
No, l’única cosa a la qual sóc fidel és a la meva parella (l’actor Luis Miguel Seguí). No em vull convertir en una funcionària de res. A més, m’agrada la incertesa, moure una peça i que tot s’alteri.
També dirigeixes, pintes i escrius.
Sí, tot el dia estic creant i inventant. Em vaig fer directora per oferir-me els papers que no em donaven, pinto per relaxar-me i escric perquè per a mi és una necessitat vital, vaig passant la vida i deixant una petjada en el paper. El que més m’agrada escriure és poesia i guions de cinema. Ara n’estic movent dos.
En què més ets provocadora?
En aquest país es creu que la provocació és ensenyar el cul o els pits, però la veritable provocació és anar en contra de les institucions, tenir inquietud cultural, llegir i trobar arguments per capgirar les coses. L’autèntica transgressió és en el coneixement. Però veig que la gent està molt acomodada, ens hem acostumat a viure en un país de lladres que es fan les lleis a mida per protegir-se.
‘Lo mejor de Antonia San Juan’ De Félix Sabroso, Enrique Gallego i Antonia San Juan. Direcció: Antonia San Juan. Barts (Av. del Paral·lel 62, Barcelona). Del 27 al 29 de juny
