‘Ant-Man’: Marvel s’encongeix

En el Hollywood actual, en què produir un film de superherois és el més semblant a tenir una màquina de fer diners, els guionistes d’ Ant-Man no van haver de vendre la pel·lícula en una sola frase o tag line, com sovint exigeixen els productors. Però si ho haguessin hagut de fer, “Carinyo, he encongit el superheroi” seria un gran candidat. Esgotats els superherois més emblemàtics -o almenys aquells dels quals tenen els drets-, Marvel continua traient del seu extens fons d’armari editorial personatges susceptibles de saltar a la pantalla, herois menors que, en aquest cas, són directament diminuts.

Ant-Man va ser un dels primers herois de la Casa de les Idees. Nascut el 1963 a la sèrie Tales to astonish (títol al qual es pica l’ullet en el primer discurs del malvat de la funció), l’Home Formiga era Hank Pym, un científic que descobria la fórmula d’empetitir-se i el poder de controlar les formigues amb les antenes del seu casc. Poders poc efectius per lluitar contra Galactus, però que a un Stan Lee influït per les revistes pulp de ciència-ficció i pel·lícules com L’increïble home minvant (1957) van semblar-li interessants de dibuixar. Ara, si Ant-Man passaria a la història de Marvel seria per formar part de la primera alineació d’Els Venjadors: un mèrit relatiu, perquè Stan Lee es va limitar a arreplegar els pocs superherois disponibles el 1963.

Però l’Ant-Man cinematogràfic no és Hank Pym, sinó el segon personatge que es va posar la disfressa, Scott Lang, un lladre expert en tecnologia que volia netejar el seu historial per recuperar la custòdia de la seva filla. La decisió de Marvel té un motiu: Pym és un dels herois més controvertits de l’univers Marvel, amb constants canvis d’àlies i problemes psicològics que el van portar a ser expulsat d’Els Venjadors i protagonitzar el primer cas de violència de gènere del còmic de superherois en agredir la seva dona, la també venjadora Vespa. L’adaptació al cinema d’ Ant-Man recicla la figura de Pym (interpretat per Michael Douglas) com a mentor del nou Home-Formiga; l’heroi madur ja retirat que passa el relleu a la versió més jove que encarna Lang.

Comparada amb les corals Los Vengadores: La era de Ultrón i Capitán América: Guerra civil, els dos films entre els quals se situa cronològicament, Ant-Man és gairebé un peça de cambra amb tres protagonistes: Lang, Pym i la seva filla, Hope Van Dyne (Evangeline Lilly, la Kate de Perdidos ), que planegen un robatori als laboratoris de l’empresa familiar, en mans ara d’un científic que vol fer servir la tecnologia de Pym per vendre armes. Com totes les cintes de superheroi -i especialment les de Marvel-, Ant-Man és una amanida de gèneres, però hi predomina la pel·lícula d’atracaments i la clàssica forja de l’heroi que s’ha de guanyar els galons.

L’actor protagonista, Paul Rudd, és l’arma secreta del film. Sabedors que el personatge no va sobrat de carisma i que la seva narrativa de redempció ja està molt vista, a Marvel han repetit la jugada que tan bons fruits els va donar a Guardianes de la Galaxia -un altre film a partir de personatges mig oblidats de l’editorial- de fitxar un comediant, Chris Pratt, i posar-lo en forma fins que lluís abdominals de superheroi. Així, Rudd no només aporta frescor i comicitat, sinó que la seva naturalitat allunya Ant-Man de la transcendència i solemnitat còsmica d’altres títols de Marvel. A la pel·lícula no hi trobarem genis milionaris, déus escandinaus ni soldats d’elit, sinó un lladre sense malícia amb tendència a ficar la pota. Quan Lang comenta a la pel·lícula que haurien d’avisar Els Venjadors, Pym descarta la idea. “Sempre estan ocupats tirant ciutats des de l’aire”, un agraït i subtil toc d’autocrítica marvelita.

Contra el que Ant-Man no pot lluitar és la sensació d’estar davant una pel·lícula d’estudi sense l’empremta personal d’un autor. És inevitable pensar què hauria passat si s’hagués acabat fent càrrec del projecte Edgar Wright, el director de Benvinguts a la fi del món, que va escriure la primera versió del guió i va treballar durant anys en el projecte abans d’abandonar-lo a poques setmanes de començar el rodatge per discrepàncies amb el capo de Marvel, Kevin Feige. Amb un guió reescrit per Rudd i el seu home de confiança, Adam McKay, el nou director fitxat a corre-cuita, Peyton Reed, ja fa prou mantenint la solidesa del conjunt. És difícil saber què queda del guió de Wright, tot i que és inevitable identificar la seva mà en la dinàmica de buddy movie de la relació entre Rudd i el seu excompany de cel·la, el Luis (Michael Peña). D’altra banda, costa d’imaginar que el sucre melodramàtic del film sigui obra de l’autor de Zombies party. I tampoc sabrem mai si en la versió de Wright hauria aparegut Jordi Mollà, que interpretava un malvat general llatinoamericà en una llarga seqüència inicial que va caure en el muntatge final del film. |