MÚSICA
Cultura 05/09/2014

Ani DiFranco: “L’al·lèrgia a l’aigua és quan allò que et sosté també et fereix”

'Allergic to water' (2014) és el divuitè disc d’Ani DiFranco i també el més personal. L’ha gravat durant el seu segon embaràs i diu que això es nota en la veu. Diumenge el presenta a Barcelona

Borja Duñó Aixerch
3 min
Ani DiFranco  “L’al·lèrgia a l’aigua és quan allò que et sosté també et fereix”

El teu disc anterior, ¿Which side are you on?

Bé, suposo que es pot dir així. ¿Which side are you on? és una cançó que ell va popularitzar, i jo en vaig fer la meva pròpia versió. Però sí, era un disc molt polític i el nou treball mira més cap endins, és més personal.

L’has titulat Alle Allergic to water

L’al·lèrgia a l’aigua és quan allò que et sosté també et fereix. És una idea que hi ha en moltes cançons del disc, que moltes de les coses bones de la vida també fan mal. A mesura que et fas gran has d’anar acceptant moltes coses que no t’agraden.

¿Pot ser que sigui el disc més intimista que has fet mai?

Sí, el vaig gravar en dues sessions. Durant la primera estava força embarassada i en la segona tenia un nadó de sis mesos, de manera que aquest disc surt del procés de ser mare, i això et fa mirar cap endins. Ets a casa amb una nova vida al món, i és un lloc molt més tranquil i silenciós des d’on fer cançons.

¿Ha canviat la teva visió del món des que ets mare?

No. Molts pares diuen que quan tens fills comences a pensar en coses que no t’havies plantejat abans, et comences a preocupar pel futur i tot això… Però jo no. Tinc dos fills i per mi un nadó és una bona distracció de la meva lluita, un bon moment per aturar-te i gaudir de les coses senzilles de la vida.

Sempre has sigut políticament molt activa. ¿Tens una posició definida, per exemple, en el conflicte d’Israel i Palestina?

Sí, bàsicament penso que els Estats Units han de deixar d’armar Israel, i deixar de donar-li suport faci el que faci. No crec que això sigui just i penso que ha fet que molta gent al Pròxim Orient estigui enfadada amb els Estats Units de manera molt justificada.

Sembla que l’opinió pública del teu país està canviant en aquest sentit, oi?

Així ho espero. Els governs i les societats dels Estats Units i Israel estan tan lligats que tradicionalment ha sigut molt difícil criticar Israel, si no és que ets algú com jo, de qui s’espera que aixequi la veu [riu]. Si critiques Israel t’acusen molt ràpidament d’antisemita, de manera que és difícil mantenir una discussió sobre el tema.

¿Alguna vegada has tingut problemes per expressar-te amb llibertat?

Fa molts anys vaig decidir que diria al món el que penso, i ara no és que la gent em permeti fer-ho sinó que ho esperen. No sé si recordes que una vegada les Dixie Chicks van dir que s’avergonyien de ser de Texas a causa de George W. Bush, quan se suposava que era president dels Estats Units. I la gent se’ls va tirar a sobre, va cremar els seus discos… Jo vaig pensar: “Hauríeu d’haver expressat la vostra opinió molt abans!”

Recentment t’han criticat perquè volies fer una estada en una antiga plantació esclavista. Vas haver de cancel·lar-la i demanar perdó.

Va ser horrible. I no era l’estructura de poder el que em feia por, era suposadament la meva pròpia gent. Molts músics van a aquesta mateixa antiga plantació -que ara ofereix equipaments- a treballar, però hi ha molta gent que no viu al sud dels Estats Units que no s’adona que això són llocs reals que utilitza la gent real. Per ells és només un símbol del pitjor del nostre passat. De sobte jo era l’enemic! Ja ho he superat, però van ser sis mesos tempestuosos i és l’única vegada en la meva vida en què he tingut por de dir el que pensava.

Fa uns 10 anys que et vas instal·lar a Nova Orleans. Per què?

És un lloc poderós, una ciutat molt musical i amb una cultura molt profunda que atreu gent com jo. M’hi sento com a casa, està ple d’artistes, músics i friquis. És un encreuament de camins de les cultures africana, caribenya, europea… i el lloc on va néixer el jazz.

Com està la ciutat després del Katrina

S’ha recuperat molt, hi ha molts llocs que estan millor que abans. S’han arreglat coses que estaven trencades fins i tot abans de la tempesta. Hi ha hagut molts canvis positius, tot i que encara hi ha barris pobres on es poden veure erms on hi havia hagut cases. Però el centre ha rebut moltes atencions i hi ha un boom demogràfic, s’hi ha instal·lat molta gent jove i estem vivint una mena de renaixença.

Ani DiFranco + Shabsi Mann

Apolo (BCN). Diumenge 7. 20.30 h. 23 €. Ivan Neville toca al disc però no actuarà amb DiFranco. L’acompanyaran Todd Sickafoose (baix) i Terence Higgins (bateria).

stats