Amanece en Edimburgo
** Direcció: Dexter Fletcher. Guió: Stephen Greenhorn. 100 min. Regne Unit (2013). Amb Peter Mullan, Antonia Thomas, Freya Mavor i Jason Flemyn. Per a somiatruites que creuen que a Escòcia fa sol
A The Proclaimers -un duet de bessons escocesos que feien folk-pop als 80- els va baixar la Verge el 1993: el rescat de la cançó I’m gonna be (500 miles) a la banda sonora de Benny & Joon va convertir aquest tema en un èxit planetari d’aquells que fan mania de tanta sobreexposició. Aquesta cançó és la que tanca Amanece en Edimburgo, un musical que tan sols fa servir cançons de The Proclaimers (degudament adaptades al registre flonjo i sense espines de Broadway, òbviament). El numeret en concret és molt barroer: hi ha lipdubs amateurs coreografiats i filmats amb més trempera. Si la mascletà d’ Amanece en Edimburgo és així d’anèmica, ja us podeu imaginar que la resta del film, tant la part cantada com la part de comèdia romàntica, tampoc llueix gaire. En general, tota la pel·lícula fa un esforç molt poc dissimulat per ensucrar les tres històries de parella que explica. Fins i tot en els moments més tràgics redueixen l’element dramàtic fins a la caramel·lització. Cinema feel-good? Potser sí. Però, quan es força tant la simpatia, el més habitual és caure en tot el contrari.
