Alma salvaje

Una motxilla immensa, gegant, que pesa un quintar i resulta impossible aixecar de terra. No hi ha imatge millor per concentrar les essències d’ Alma salvaje. És la metàfora ideal que resumeix de què va i què pretén el film de Vallée. És, d’entrada, un vehicle de lluïment per a la seva protagonista, una Reese Witherspoon que necessitava una operació rescat/prestigi. I se’n surt, es despulla de manera justa, amarga i convincent per prenyar de vida la història real d’una dona que va rebel·lar-se contra si mateixa. I el director la retrata amb mirada humanista, emfasitzant amb flashbacks clarobscurs el seu passat turmentat i projectant llum sobre el present prometedor. Si alguna cosa se li pot retreure és ser un pèl massa didàctica, evident en excés, en aquesta dicotomia passat/present. Ja li passava a Dallas Buyers Club -el seu anterior treball- però també allà va demostrar un pols artesanal gens menyspreable. El cinema de Vallée recorda la mirada social de Martin Ritt, cinema de lluita, de revolta, d’afirmació personal. I ens agrada que així sigui. |