ESCENES
Cultura 05/02/2015

Aina Clotet: “La meva aspiració és fer projectes bonics allà on siguin”

La protagonista del film 'Rastres de sàndal' canvia temporalment la gran pantalla per la sala petita amb aquesta obra teatral poblada de personatges meravellosos i a la vegada patètics.

Belén Ginart
3 min
Aina Clotet  “La meva aspiració és fer projectes bonics allà on siguin”

Tornes al teatre després de molt temps.

Últimament m’he dedicat al cinema, a la televisió, a viatjar. L’últim espectacle que vaig fer a Barcelona va ser Algo, a La Villarroel, fa dos anys. Després en vaig fer un altre, però als Estats Units, l’any passat.

Enyoraves l’escenari?

Sí, tenia moltes ganes de tornar-hi. Juan Carlos Martel em va passar aquest text i em va fer il·lusió fer-lo des del minut u.

Per què?

Em va atrapar la manera que té d’escriure Annie Baker, l’univers que genera, la capacitat de crear diàlegs extremadament reals, que no vol dir quotidians, perquè l’estranyesa i la incomoditat apareixen contínuament a l’obra.

De què parla Joc de miralls

Són cinc personatges que viuen en un poblet i durant un estiu fan un taller de teatre en un centre cívic. Els exercicis són monòlegs en què cadascú interpreta un company del grup. És molt interessant, perquè et transmeten una informació objectiva, però també subjectiva, perquè parlen de com ells veuen aquella persona.

És a dir, els personatges no s’expliquen directament.

Es fan de mirall els uns als altres, i a través del joc tu els acabes coneixent i ells mateixos també s’acaben de conèixer. A la vegada, veus els personatges en les pauses dels exercicis del taller, i pots contrastar la informació que has rebut sobre cadascun. L’autora els porta al límit, diu que tots són a la vegada brillants i idiotes. Tan aviat els eleva a una dimensió meravellosa com els fa patètics i et mostra les seves pors i les seves inseguretats. És la grandesa d’Annie Baker, escriu teatre per a gent d’ara que el que vol és veure persones a l’escenari, i tots estem fets d’aquestes contradiccions.

Com és la Teresa, el teu personatge?

És una noia de 30 anys que ha vingut a viure al poble fa molt poc. És una noia que ha viatjat molt i que és actriu, però no n’exerceix perquè les coses no li han acabat d’anar bé amb la feina. Comences veient una noia totalment entusiasta, motivada, alegre, implicada, i acabes veient-li tots els fantasmes, totes les pors i tot el que no ensenya.

Quin és el to de l’obra?

És difícil de descriure, seria com el d’una sèrie de la HBO. No es pot dir que sigui comèdia, però crec que el patetisme dels personatges et porta a riure. I a emocionar-te, perquè empatitzes amb el dolor, amb la soledat, amb els problemes de cadascun.

De quina manera connecta amb tu aquesta història?

L’autora parla també del creixement personal, d’enfrontar-te a les pròpies pors, cosa que m’interessa molt. I parla de prendre’s la vida i el teatre com un joc. Un joc, això sí, molt seriós.

¿La proximitat de l’Espai Lliure li va a favor?

M’encanta la sala. Em sembla meravellosa, i és el millor espai per a aquesta obra, necessitem el públic a prop perquè els espectadors s’han de sentir part d’aquest taller de teatre. Qualsevol espectador que vingui se sentirà com si fos dins del taller amb nosaltres.

L’obra t’arriba amb l’estrena encara recent del teu últim film, Rastres de sàndal

Ha sigut molt bonic veure com Rastres ha arribat a molta gent. He rebut cartes, m’han parat pel carrer, he tingut un retorn molt directe. Sempre fa il·lusió participar en projectes que transcendeixen les pantalles. I la pel·lícula està molt bé.

Com vas viure la gala dels Gaudí? ¿Va ser una decepció no guanyar el premi a millor actriu?

Vam guanyar el premi a millor pel·lícula i va ser una gran alegria. A més, va ser l’últim premi, ja no esperàvem res i va ser molt xulo.

Tens representant als Estats Units i a França. ¿El teu objectiu és fer carrera fora?

Vaig estudiar anglès i francès, m’agraden molt els idiomes i viatjar i aprendre. A Barcelona vaig fer un curs amb Neil LaBute i va ser ell qui em va animar a anar als Estats Units. He fet diverses estades a Los Angeles. I anar a França sempre em carrega les piles. Això és una carrera a llarg termini, aspiro a fer projectes bonics allà on siguin, al Lliure, a la Beckett, al garatge d’un amic, o a Los Angeles.

'Joc de miralls', d’Annie Baker. Dir: Juan Carlos Martel. Amb Aina Clotet, Eduard Farelo, Jordi Martínez, Isabel Rocatti, Elena Tarrats. Espai Lliure (Barcelona). De l’11 de febrer al 15 de març

stats