CINEMA
XAVI SERRA

Un ‘western’ per a estómacs forts

‘Bone tomahawk’ redefineix el significat del Salvatge Oest afegint-hi elements d’aventura i terror. Parlem amb el seu director, S. Craig Zahler, premiat a l’últim Festival de Sitges

'Bone tomahawk'. / LA AVENTURA Zoom

Deixant de banda el seu imaginari de barrets de cowboy, cavalls, pistoles i duels, el western sempre ha sigut essencialment un gènere per parlar de la frontera entre la civilització i el que hi ha més enllà, entre la llei de l’home i la de la natura. En aquest sentit, Bone tomahawk explora la frontera més extrema: la que hi ha entre la humanitat i el terror més absolut. Aclamada com una de les grans sensacions de l’últim Festival de Sitges, d’on va marxar amb el premi de la crítica i el de millor director per al debutant S. Craig Zahler, la pel·lícula ofereix una mirada crua i realista sobre el gènere, alhora que el barreja amb l’aventura i l’horror.

La història segueix l’intent desesperat d’un grup d’homes per rescatar la doctora del seu poble, que ha sigut segrestada per una tribu d’indis caníbals que semblen sorgits d’un malson terrorífic. La missió de rescat està formada pel marit ferit de la doctora (Patrick Wilson), un pistoler presumit i llenguallarg (Matthew Fox), el xèrif del poble (Kurt Russell) i el seu decrèpit ajudant (Richard Jenkins). Sense confiar els uns en els altres i conscients de les seves mínimes possibilitats d’èxit, s’endinsen en un desert inhòspit i ple de perills en un dels westerns més realistes i poderosos de les últimes dècades. Un retrat cru de l’Oest americà cisellat en diàlegs esmolats, un tempo pausat i esclats de violència que, sobretot en l’apoteosi final, no són aptes per a estómacs dèbils.

Bone tomahawk no és el primer contacte amb el western del seu director, que ja havia publicat alguna novel·la emmarcada en el gènere. “M’agraden molt les històries d’aventures -explica Zahler-. Els meus westerns preferits són aventures en què un grup de gent s’ha d’enfrontar als elements i, alhora, conviure entre ells i adaptar-se a les noves situacions. Que sigui un relat clàssic d’aventures o un western arquetípic tant me fa. Però el western que més impacte ha tingut en mi és, probablement, Grup salvatge, de Sam Peckinpah”. El western porta molts anys sense ser un gènere habitual a la cartellera, però Bone tomahawk ha coincidit als cinemes amb El renacido i Los odiosos ocho. Així i tot, Zahler es resisteix a parlar de revival de les pel·lícules de l’Oest. “És una coincidència. El renacido es va fer perquè DiCaprio va decidir fer-la. Si DiCaprio vol fer un musical sobre unicorns, tindrà llum verda. El mateix passa amb Los odiosos ocho : Tarantino és un dels pocs directors que no necessiten estrelles per fer les pel·lícules que volen. Per cert, El renacido se’m va fer odiosa. El personatge no m’importava i la seva motivació era estúpida, no hi ha res més enllà de l’anhel de sobreviure. És tediosa i sobredirigida fins al punt de distreure’t del que els passa als personatges. Té l’estil oposat al que volia fer a Bone tomahawk, que és centrar-me en les interpretacions per transmetre com és la vida dels personatges”.

En molts westerns moderns, sobretot d’autors com Tarantino, el gènere s’estilitza fins al punt que ja no s’inspira en la mitologia real, sinó en la cinematogràfica. És lògic: per a la majoria del públic nord-americà, l’Oest ja no representa el passat del país sinó el del cinema, un univers forjat en la memòria fílmica. A Bone tomahawk, tanmateix, tot i moure’s estrictament en la ficció, es respira un realisme extraordinari. “Era un dels meus objectius -admet Zahler-. Teníem experts en l’època assessorant-nos i he llegit molt sobre el tema, sobretot coses de les dues primeres dècades del segle XX, quan el Salvatge Oest encara no era un record llunyà. Ja he escrit dues novel·les del gènere en el passat, així que hi estic una mica familiaritzat”.

La violència explícita del tram final ha concentrat l’atenció sobre el film, però Zahler rebutja que es redueixi la pel·lícula a la categoria de western caníbal. “Entenc que la gent destaqui aquest aspecte del film, però jo hi veig més comèdia que horror -diu-. L’essencial són els personatges i el seu viatge més enllà de la frontera americana. És cert que la violència, quan arriba, és més extrema que en la majoria de westerns, però la inspiració no ve tant dels films de terror com de les ficcions sobre mons perduts a l’estil de Les mines del rei Salomó de H. Rider Haggard i els llibres d’Edgar Rice Burroughs. Sigui com sigui, tothom pensa en les pel·lícules italianes de caníbals dels 70, que, de fet, també m’agraden”.

En les dues hores i mitja de pel·lícula, en realitat, la violència té menys pes que l’evolució de l’amistat dels quatre protagonistes. “Són gent dura que ha viscut moltes coses, així que el viatge no els canviarà, però sí que canviarà la manera com es relacionen entre ells. M’interessen molt les relacions d’amistat en què no hi ha cap obligació familiar o vincle romàntic, sinó pura elecció”. Zahler vol continuar aquest tipus de relacions d’amistat en les dues pel·lícules que ja prepara: Brawl in cell block 99, un film de presons que espera començar a rodar d’aquí pocs mesos, i una pel·lícula criminal “enorme i desagradable” que rodaria poc després. “Si tot va bé, filmaré dues pel·lícules els pròxims 12 mesos!”, diu il·lusionat.|