CRÍTICA DE CINEMA
MANU YÁÑEZ

La vida de Adèle

**** Direcció: Abdel Kechiche. Guió: Abdel Kechiche i Ghalya Lacroix. 175 minuts. França (2013).Amb Adèle Exarchopoulos, Léa Seydoux, Salim Kechiouche i Mona Walravens.

En la fase de tempteig del que es convertirà en un ardent amor de joventut, l'Adèle i l'Emma discuteixen sobre la rellevància de l'existencialisme de Sartre i la seva evocació de la "misteriosa debilitat dels rostres humans". Un concepte, aquest últim, que s'erigeix en el primer manament estilístic de La vida de Adèle , guanyadora de la Palma d'Or de l'últim Festival de Canes. Construïda sobre una consistent matriu de primers plans que revelen un despertar emocional i homosexual, la pel·lícula respira al servei de l'Adèle del títol, interpretada per una Adèle Exarchopoulos que il·lumina la pantalla amb el més màgic dels triomfs actorals: la volatilització de la ficció, la il·lusió d'estar davant d'un personatge real. Al voltant d'aquesta presència magnètica, Abdellatif Kechiche construeix una obra rodona que, gràcies a la seva bellesa -importada del còmic de Julie Maroh que adapta lliurement-, té el potencial de transcendir els límits de la cinefília. El·líptica i fluida a parts iguals, filmada amb gran elegància i rigor, La vida de Adèle submergeix l'espectador en el seu particular arbre de la vida, amb un tronc format per allaus de desig femení (observat per una voyeurística mirada masculina), i unes branques que componen un atapeït subtext social, artístic i filosòfic. Els torrencials corrents d'amor del film de Kechiche evoquen els universos tempestuosos del cinema de Maurice Pialat i John Cassavetes, i en aquest sentit no deixa de resultar inquietant imaginar el que haurien pensat aquests dos exploradors de la vida en brut d'una obra tan polida i equilibrada com és La vida de Adèle.