A partir de l’exemple de la mezzo Anna Alàs (Terrassa, 1980) podríem parlar dels exiliats de l’òpera catalana. I si dir exili sona fort, diguem-ne llavors fuita de cervells: tot i que ve sovint a Barcelona, ja sigui per cantar lied alemany o la secció de contralt al Rèquiem de Mozart, la seva residència fixa és a Berlín, i el gruix del seu treball es concentra als teatres del centre d’Europa, on hi ha un circuit sòlid per a la música antiga o l’òpera barroca. És el mateix cas, doncs, que el de Xavier Sabata, un altre cantant superlatiu que gaudeixen més a fora del que podem fer-ho aquí, amb la sort que el seu creixent prestigi internacional comença a animar els promotors locals a contractar-lo amb més freqüència. En qualsevol cas, fa temps que produïm bones veus, i fa temps també que no som capaços de retenir-les i exportar-les de manera natural. Als seus 36 anys, Anna Alàs ja inicia l’etapa de maduresa en la seva carrera, i és ara quan la seva veu totterreny, fosca i elàstica com la de Cecilia Bartoli -i que serveix tant per a Monteverdi com per a Schubert, i que tant encaixa en la levitació de Rossini com en la gravetat de Purcell- pot començar a donar el màxim: allà fora ja ho saben, i aquí tot just ara ens n’estem assabentant. Més val tard, que diuen.
