CRÍTICA DE CINEMA
MANU YÁÑEZ

La Venus de las pieles

*** Direcció: Roman Polanski. Guió: Roman Polanski i David Ives. 96 minuts. França (2013).Amb Mathieu Amalric i Emmanuelle Seigner.

Hipòtesi: la suma de les idees, les imatges i les paraules de La Venus de las pieles conforma el retrat robot del perfecte artefacte polanskià. Darrere les costures teatrals i literàries de la pel·lícula, trobem un torrent de perversió, dominació i humiliació, tot ben embolicat en un provocador i claustrofòbic assaig sobre la guerra de sexes.

Perfecció és la paraula, o potser eficàcia. Som davant d'un elogi de la precisió: cada moviment de càmera amaga un significat, cada tall de muntatge marca el tempo del relat amb exactitud musical, i cada gest dels actors harmonitza la tèrbola melodia del film.

Així, repetint i millorant la fórmula emprada a La mort i la donzella i a Un déu salvatge, Polanski elabora una peça de cambra al servei d'uns actors en estat de gràcia: Mathieu Amalric com el quasi paròdic alter ego de Polanski i Emmanuelle Seigner (esposa del director) com la manipuladora mantis religiosa de la funció. De fet, cal entendre La Venus de las pieles com una festa de disfresses en què cada personatge va alternant el paper d'esclau i el de dominatrix, i va revelant en cada transformació el poder il·lusori de l'art.

En aquest sentit, seria temptador considerar el laberint narratiu del film com un estudi dels vincles entre l'art i la vida. Però, si pensem en la tasca duta a terme per cineastes com Jacques Rivette o John Cassavetes -directors teatrals que despullaven la realitat davant la càmera-, La Venus de las pieles empal·lideix com un enginyós divertiment. En mans de Polanski, les angoixes humanes s'emmascaren darrere de seductores figures mitològiques i enlluernadors jocs de miralls.