PALADARS
XAVI SERRA

La venjança segons Nicolas Winding Refn

Ryan Gosling es retroba amb el director de 'Drive' a 'Solo Dios perdona', un malson violent ambientat a Bangkok

Ryan Gosling. / VERTIGO Zoom

"Vaig decidir que si Drive era una cocaïna de primera, aleshores Solo Dios perdona seria un àcid fotudament bo". La frase és d'una entrevista del director danès del moment, Nicolas Winding Refn, una màquina de fabricar titulars. Una altra perla: "Amb Drive volia fer l'amor a l'espectador, ara me'l vull follar". Winding Refn és un provocador nat, però les frases assenyalen de manera inequívoca que, tot i la presència compartida de Ryan Gosling i d'altres semblances, Solo Dios perdona -que ahir s'estrenava als cinemes- proporciona un tipus d'experiència cinematogràfica molt diferent de Drive .

A Solo Dios perdona , Winding Refn es juga el tipus davant dels fans de Drive . L'escenari de la seva nova pel·lícula és un Bangkok oníric i corrupte que serveix de refugi a criminals com el Julian (Ryan Gosling), l'amo un local de boxa tailandesa que funciona com a tapadora per al tràfic de drogues. L'assassinat del germà del Julian provoca l'aparició en escena de la seva mare (Kristin Scott Thomas), assedegada de venjança. El Julian li explica que, abans de morir, el germà havia violat i matat una noia de 16 anys. "Segur que tenia les seves raons", replica ella, impassible. Winding Refn ha explicat que es va plantejar el personatge com "una combinació entre Lady Macbeth i Donatella Versace". Amb aquesta mare castradora i manipuladora fins a un grau malaltís, l'actriu d'El pacient anglès fa un gir absolut respecte al tipus de personatges que acostuma a interpretar.

En canvi, Ryan Gosling sembla que es mou en un registre semblant al conductor silenciós de Drive . Però el personatge que interpreta és molt més torturat, un fugitiu amb les mans tacades de sang, atrapat en una teranyina edípica. De fet, el paper de venjador implacable i enigmàtic l'encarna a Solo Dios perdona el Policia (Vithaya Pansringarm) -novament un personatge sense nom i definit pel seu ofici-, una mena de jutge, jurat i botxí per damunt del bé i del mal, una figura amb una dimensió gairebé mitològica. És a dir, que Winding Refn gira la truita i situa el punt de vista de l'espectador en l'epicentre de l'horror, amb un guia, el Julian, que té menys fusta d'heroi que de víctima necessitada d'un càstig que l'alliberi de la culpa que arrossega.

GOSLING S'HI DEIXA LA PELL

Gosling no va ser la primera opció de Winding Refn per protagonitzar Solo Dios perdona : el projecte, de fet, és anterior a Drive i Gosling no s'hi va incorporar fins a l'últim moment, substituint el gal·lès Luke Evans. Però Gosling s'hi va deixar la pell: segons el dossier promocional, l'actor va seguir un rigorós entrenament en lluita muay thai amb un mestre de la disciplina. Winding Refn va obligar Gosling a treballar de valent durant vuit setmanes per aprendre l'art del muay thai , però després, irònicament, el Julian no aconsegueix connectar un sol cop de puny en l'única escena de lluita de la pel·lícula, de la qual surt humiliat. No sabem si Gosling s'ho va prendre bé, però la seva absència de l'estrena del film a Canes va donar credibilitat als rumors que parlen del seu conflicte amb Winding Refn, a qui retreu que el resultat final de la pel·lícula s'allunyi del guió original. I no sembla que la violència en cru de la cinta sigui el problema: va ser el mateix Gosling qui va proposar l'escena més grotesca del film, aquella en què el protagonista furga amb la mà dins de l'úter de la seva mare morta.

Una cosa és clara: Solo Dios perdona no deixa indiferent. A Canes va rebre més xiulets que aplaudiments i el seu tempo calmós va incomodar part de la parròquia fantàstica de Sitges, alhora que provocava adhesions incondicionals. En un segon visionat és més fàcil endinsar-se en els passadissos onírics del film i gaudir d'escenes en el límit del kitsch com les del karaoke, en les quals Vithaya Pansringarm canta cançons melòdiques amb la solemnitat d'un mestre budista. Addicte al risc, Winding Refn convida l'espectador a un viatge perillós, excitant i pertorbador amb el qual es proclama digne hereu del David Lynch de Blue velvet .n