La venjança de la Jane

Com a espectadors, no tenim per què conèixer tot el rosari d’entrebancs i espantás que arrossega La venjança de la Jane des que es va anunciar l’any 2012 fins que finalment s’ha estrenat aquest 2016. Un cop s’apaguen els llums de la sala i comença la pel·lícula, ens hauríem de poder menjar la salsitxa sense preguntar com s’ha fet. Ara bé, quan al llarg de la projecció ens passem més estona imaginant la pel·lícula que podria haver sigut i no la que realment és, llavors és quan va bé saber que potser Lynne Ramsay no hauria d’haver baixat del carro com a directora, que alguns personatges masculins haurien guanyat en entitat interpretativa si Jude Law o Michael Fassbender finalment s’haguessin afegit al projecte i que quan un rodatge deixa tants cadàvers pel camí (va caure també el director de fotografia) i un guió s’ha d’anar reescrivint, al final, vulguis o no, es nota.

Cal estimar el ‘western’

Al cap i a la fi, el principal problema de La venjança de la Jane és que va baixa d’autoestima. No creu en ella mateixa. Hi ha imatges del film que John Ford hauria aguantat més estona en pla senzillament perquè, a més de la bellesa purament estètica, signifiquen molt. O tot el look, sempre tan potent, de malfactors amb guardapols: ¿quanta estona haurien durat aquestes estampes en un film de Sergio Leone o Walter Hill? El western té una retòrica visual que potser no s’ha de respectar com si fos un llibre d’estil sagrat, però segur que s’ha d’estimar. I a La venjança de la Jane aquestes imatges duren un parpelleig. Com si fessin nosa.

Aquesta poca convicció en les possibilitat plàstiques del western són extensibles a la narració. El film peca de manca de seguretat en la història que explica. El fet d’incloure flashbacks que justifiquin per què cada personatge és com és i fa el que fa, no només complica i resta magnetisme al relat, sinó que acaba convertint-se en un problema de to: al final, tots els personatges són molt bones persones amb motivacions molt nobles; menys els dolents del film, que són encara més dolents, esclar. Així que una pel·lícula que havia començat prometent certa gamma de grisos, es converteix en una història en blanc i negre.

Per acabar-ho d’adobar, La venjança de la Jane ha tingut la mala sort de compartir any d’estrena amb Los odiosos ocho. És inevitable, i potser una mica cruel, establir comparacions. Però en aquest western també tenim uns personatges confinats en una casa enmig del no res, a l’espera, amenaçats tota l’estona per un esclat de violència. Però el film de Tarantino ens demana que paladegem cada minut de l’espera i aquest ens empeny a glopejar i escopir ràpid cada una de les seves imatges.JOAN PONS