Anàlisi: Stacking

7 min

Stacking, el darrer projecte de l'equip de Tim Schaffer i Lee Petty, és una peculiar aventura sobre nines russes. Un plantejament vistós i delirant, però totalment absurd... O no del tot?

Versió analitzada: Xbox 360. Versió analitzada:

Gènere: Aventura, trencaclosques.

Desenvolupat per: Double Fine.Desenvolupat per:

Distribuït per: : THQDistribuït per:

També disponible a:PlayStation 3 (PSN).També disponible a:

PEGI: +7. PEGI:

Stacking és el nou joc de Double Fine, l'estudi que va crear Tim Schafer desprès de sortir de Lucasarts. Double Fine va començar el seu periple amb Psychonauts, que va esdevenir un joc de culte per als pocs que el van jugar, i va seguir amb Brütal Legend, una producció que va patir mil calamitats. Aquestes dues experiències van fer que l'estudi es replanteges la seva estratègia de publicació. Finalment, Schafer i companyia es van decantar per signar un contracte amb THQ per a desenvolupar dos títols de descàrrega digital per a Xbox Live Arcade i PlayStation Network. El primer va ser Costume Quest, un RPG per torns amb un to informal amb reminiscències del clàssic de SNES Earthbound (també conegut com Mother). El segon projecte, dirigit i dissenyat per Lee Petty, és Stacking, una peculiar aventura sobre nines russes. Un plantejament totalment absurd... o no.

Stacking (apilar en angles) comença presentant-nos els Blackmore, una família pobra que es dedica a la neteja de xemeneies i viu en un món ambientat a la revolució industrial on tots els habitants son matroskes. El cap de família ha trobat una feina com a treballador del Baró que li permetrà eixugar els deutes econòmics i per això haurà de deixar la casa uns dies. Però passen les setmanes i el pare no torna. Un dia, un agent del Baró va a casa dels Blackmore a reclamar els diners que deu la família. En no trobar el que busca, s'emporta tots els fills per utilitzar-los com a mà d'obra. Tots, els fills llevat de l petit Charlie, que és tan menut que no serveix per fer treballs físics. El que el sicari no sap és que Charlie potser té la millor habilitat: pot posseir qualsevol altre ninot, sempre que el seu objectiu sigui d'una mida més gran que ell i l'abordi sense interposar-se en el seu camp visual. Amb la determinació del més valent dels herois de qualsevol videojoc que s'hagi vist, el nostre protagonista comença el seu viatge per a rescatar la seva família i deixar al Baró d'una sola peça.

En el seva odissea per salvar els seus germans Charlie haurà de sortejar diversos impediments. Guàrdies que custodien portes, escapar de presons, alliberar aliats, enganyar enemics,... Situacions que el nostre protagonista no pot resoldre directament. Haurà de ficar-se dins d'altres ninots. Cada ninot disposa d’una habilitat, com per exemple “tirar-se un pet”, "seduir", “utilitzar una clau”, “beure te”, “cantar”. Algunes d’aquestes accions només pretenen confondre el jugador, d'altres han estat dissenyades tenint un clar objectiu en ment que resulta prou evident i n’hi haurà d’altres que en un principi sembla que són inútils, però no. A més, les habilitats d’un personatge concret poden tenir més d’un ús en un mateix escenari.

Amb aquesta descripció es pot entendre que Stacking estigui catalogat com un joc de trencaclosques, però potser l’etiqueta que millor li escau és “aventura gràfica”. Si a clàssics com Monkey Island havíem de combinar objectes de l’inventari, accions i parts de l’escenari, aquí haurem d’anar a la recerca del ninot capaç de fer l’acció que pertoqui on pertoqui. Un altre canvi respecte a les aventures de quan jugàvem en MS-DOS és que per evitar que el jugador es pugui quedar encallat en algun punt, cada situació o “desafiament” (com li diuen al joc), tindrà entre tres i cinc solucions possibles. Això fa que superar la historia principal sigui excessivament fàcil i ràpid, ja que podrem utilitzar diferents aproximacions per un mateix problema. Per contrarestar-ho, el joc guardarà el registre de totes les solucions que hem trobat, de manera que no aconseguirem completar el 100% del joc si no resolem els desafiaments de totes les maneres que ens proposen els seus creadors. Evidentment, la cosa s’anirà complicant amb les últimes solucions ja que seran solucions més complexes. Aquí és on Stacking comença a sumar hores de joc i diversió.

A més, també podrem passar el temps trobant i posseint tots els ninots especials. Alguns d’ells requeriran que avancem en el joc per a poder desbloquejar-los, d'altres ens demanaran que arrepleguem a tot un conjunt que pertanyen a la mateixa família, fins i tot hi haurà personatges que ens vigilaran i per a poder superar aquesta mena de reptes ens caldrà distreure'ls. Finalment cada escenari tindrà una llista de “trapelleries”. Les trapelleries són accions que hem de dur a terme amb personatges concrets, un número determinat de vegades. En un principi nomes disposarem d’una llista amb una petita pista, a partir d’aquí haurem de deduir quina acció hem de desenvolupar, amb quin personatge i en quines condicions. Per exemple en un cas la pista serà “dones de pel·lícula”, i requerirà que utilitzem un ninot amb una càmera de vídeo per a gravar deu personatges femenins adults.

Els controls son ben senzills amb la palanca analògica esquerra ens mourem per l'escenari mentre que amb la dreta dirigirem la càmera. El boto A servirà per a realitzar l’acció característica de cada nino, amb la X podrem copsar les opinions dels altres personatges, que serà especialment útil per a obtenir pistes per a resoldre els desafiaments. A més, depenent de quin personatge portem, obtindrem diferents respostes, algunes d’elles molt divertides. Els botons Y i B serviran per a entrar dins d'un altre nino i per a abandonar-lo, respectivament. Per a acabar, RB ens mostrarà el camí cap a un desafiament, mentre que LB ens donarà fins a un màxim de tres pistes sobre com resoldre una situació en cas que ens quedem encallats. Evidentment, des d'Ara Vadejocs recomanem que els jugadors que vulguin posar a prova el seu cervell, prescindeixin totalment del botó LB.

La presentació és un altre punt fort del joc. Stacking té l’estètica de les pel·lícules de cinema mut, tot i que la imatge és en color en lloc de blanc i negre. Les cinemàtiques estan dissenyades com si s’estigués enregistrant una obra de teatre amb una càmera antiga. Podrem observar abundants taques i ratlles a la pantalla i fins i tot un tros del marge dels fotogrames. Els personatges no tenen veu a les cinemàtiques i els seus diàlegs es transmeten amb un tall, una pantalla en negre i el guió escrit. Durant el joc tampoc hi haurà cap paraula, però sentirem els personatges murmurant i multitud d'efectes de so molt ben enregistrats, a més d'una banda sonora de piano que ens recordarà les pel·lícules de Charles Chaplin. El disseny de les nines russes també mereix menció especial. L’estètica de cadascuna està perfectament cuidada i fins i tot la seva manera de moure's i el ritme de desplaçament serà diferent en cada model en funció de la seva “personalitat”.

Un factor sempre present en els títols de Tim Schafer, i per extensió en els de Double Fine, és el sentit de l’humor. Stacking no podia ser menys. Aquí hi podem trobar dos tipus de gags: el de les converses entre personatges, ja sigui mentre juguem, a les cinemàtiques o a les pantalles de càrrega, i l’humor slapstic, que caracteritzarà algunes interaccions durant el joc. És gairebé impossible saber quantes bromes amaga el joc, ja que el nombre de combinacions d’interaccions i diàlegs entre personatges és enorme. En general, el tipus d'humor és apte per a tots els públics, fins i tot en les bromes menys elaborades el joc aconsegueix fer-nos somriure.

En conclusió, fer un joc sobre nines russes no és pas una idea absurda, de fet Double Fine ha demostrat que pot tenir tot el sentit del món. És brillant a nivell tècnic, però especialment a l’hora de fer una aventura amb una mecànica de joc que el fa accessible per a tothom i alhora diferent de la resta. de jocs descarregables que podem trobar al basar d'Xbox 360 o a la botiga online de PlayStation Network. Absolutament recomanat si us agrada trencar-vos les banyes amb jocs que desafien la vostra intel·ligència. Per desgràcia, pateix el mateix problema que la resta d'aventures gràfiques, i un cop l'haguem completat, haurem d'esperar un temps per a tornar-ne a gaudir.

El millor

  • Un plantejament original i molt ben executat.
  • Accessible per a tothom.
  • El disseny dels escenaris, dels personatges i del so és fantàstic.
  • La multitud d’interaccions entre personatges
  • El sentit de l’humor.

El pitjor

"Double Fine manté els seus senyals identitaris: Un gran disseny, sentit de l'humor i molta originalitat. Stacking

Comenta, participa. http://www.vadejocs.cat/smf/index.php/topic,89575.0.html

stats