Anàlisi: Sacred 3

7 min

La darrera entrega numèrica de la saga Sacred recupera només el nom i la vista zenital. Què ens queda del Sacred que tots coneixem després del canvi de desenvolupadora i de registre? Esperem que, com a mínim, no l’abandoni la qualitat…

Versions analitzades: Xbox360, PC. També disponible a: PS3 Gènere:Acció.Versions analitzades:També disponible a:PS3 Gènere: Desenvolupat per:PEGI:16.PEGI:

MARC ARCAS | Barcelona

Sembla que les desenvolupadores s'afanyenen dificultar, cada cop més, la feina dels analistes de videojocs. La manca d’idees o identitat que sovint pateixen les companyies actuals fan cada cop més complicada la tasca de comparar i valorar les evolucions de les diferents entregues d’una saga.

Distingim una saga com a un conjunt d’entregues consecutives que comparteixen trets comuns, sobretot si estan numerades. Part fonamental per analitzar la darrera entrega d’una sèrie rau en comparar-la amb les seves predecessores i detectaraquells aspectes que han evolucionat positivament i els que, al contrari, han empitjorat, per tal de treure una conclusió. Doncs amb Sacred 3 ho tenim clar; comparar aquesta entrega amb les anteriors és com comparar un ou amb una castanya... o comparar el Final Fantasy XII amb el Final Fantasy XIII.

El primer Sacred era un joc de rol amb vista zenital aparegut fa tot just 10 anys. Molt més dinàmic i enfocat a l’acció que no Bargdur’s Gate o Neverwinter Nights. Atorgava una menor importància als diàlegs i la seva complexitat general era menor en comparació a aquells altres exponents del mateix gènere, tot i que va satisfer prou els afeccionats d'aquests jocs i eren molts els qui es fregaven les mans davant la possibilitat de que, amb el temps, Sacred es convertís en un futur referent.

A finals del 2008 n'aparegué la segona entrega. Va suposar un pas enrere pel que fa a complexitat i llibertat de moviments però va aguantar el tipus gràcies, en part, a la set de Diablo que llavors la comunitat patia. Va aparèixer per primer cop en videoconsoles (X360 i PS3) amb una adaptació del control d’ordinador realment excel·lent. Però, a mig camí, va aparèixer el que ja tothom es temia: Sacred Citadel, un joc descarregable que llavors era un spin off i que s'ha acabat convertint en el present de Sacred.

Sacred 3 és un joc d’acció i no se n’amaga, ja que ho posa ben clar a la contraportada: es defineix com un hack & slash en tota regla. Això vol dir que ens quedem sense diàlegs, sense personatges no jugables, sense inventari, sense món obert i sense moltes altres coses que tot seguit us explicarem. Vol dir això que ens trobem davant d’un mal joc? No necessàriament, però tampoc és el que un comprador que conegui la franquícia espera de Sacred. Heus ací, doncs, el gran dilema de l’analista contemporani.

El que sí que és mediocreen aquest joc, i no ho amagarem pas, és la història, però no tant l’argument sinó el seu desenvolupament. Tot rau en un potent objecte màgic custodiat en una fortalesa humana que ha estat robat per un ésser malvat, anomenat Zen Ashen, que desitja el seu poder per convertir-se en l’amo i senyor de les terres d’Ancaria. Per mirar d’aturar-lo, una figura quasi divina convoca quatre herois de diferent ètnies i amb diverses habilitats per mirar de combatre'l i recuperar el preuat objecte.

Aquests quatre herois són els personatges seleccionables del joc, cadascun d’ells amb habilitats ben diferenciades. Podrem escollir entre Ancarian, Khukuhru, Safiri i Serafí. Aquesta darrera torna després de ser quasi el personatge estrella de la primera entrega, de fet era el que apareixia en portada.

L’argument no és, doncs, res de l’altre món i se li ha afegit un humor bastant absurd i de gust discutible. Zen Ashen, el malvat de la pel·lícula, no arriba a intent de Jack el Guapo,té molta menys gràcia i personalitat. Una part important de la història es narra mentre ens entretenim a rebre les onades d’enemics. Els personatges no deixen de parlar entre ells, dient bajanades i acudits de ja ben entrada la matinada. Aquest fet es fa especialment molest tenint en compte que parlen massa al llarg de la partida i arriba a afectar la jugabilitat, a més de fer-se pesat per ell mateix.

Pot semblar una comparació del tot arriscada, quasi de paraules majors, però ens dóna la sensació de que aquest joc beu molt de Bastion, del qual n’extreu moltes coses, potser massa. Per començar, el que hem comentat de la narració al ben mig de la partida és ben bé igual que al joc que comentem. Després, el mapejat deixa de ser obert per convertir-se en un seguit de pantalles ubicades en un mapa sobre el qual anem avançant a través de diverses bifurcacions i que ens porten a punts a on continuar la història o a fases extra per obtenir més monedes o experiència. Exactament igual que a Bastion.

També al final de cada fase podem emprar elsdiners obtinguts en la batalla per a adquirir noves habilitats o millorar armes. Millores limitades des del primer moment per a un nivell mínim a partir del qual no les podem equipar. Aquestes millores incrementen les xifres estadístiques del nostres personatges, proporcionen certs avantatges passius i ens permeten de fer ús de noves habilitats per combinar en els nostres atacs. Tot plegat molt simple i poc rellevant, molt semblant, també, al que vam veure a Bastion. Diferent carrosseria però mateix motor.

En l'apartat jugable, el personatge es controla amb agilitat i velocitat al més pur estil Devil May Cry. Combinacions infinites serveixen per desfer-nos de centenars d’enemics en pocs minuts. Malauradament, la repetició de patrons a l'hora d'atacar, degut en gran part a la poca varietat d'enemics, treu la poca estratègia que pugui quedar a un joc d’aquestes característiques. Els enemics més grossos de cada fase sí que tenen certa gràcia i requereixen de cert enginy, tot i que no compensa gaireel conjunt. Cal dir, però, que tot i tenir una mecànica bastant repetitiva té un punt d'addicció que el fa quelcom interessant.

I és que, en el fons, el joc és prou divertit, això és innegable. Desprèn adrenalina constant i el ritme, com a hack & slash, és trepidant. Tot ila repetició constant de patrons d’atac, se succeeixen situacions diverses gràcies a unes missions moltvariades i originals que es combinen amb uns entorns que ens entorpeixen de mil maneres diferents. Si a això li afegim un multijugador, tant local com en línia, molt divertit i equilibrat, el joc es converteix en una bona teràpia contra l’estrès i es fa certament entretingut.

No resulta gens caòtic afegir més personatges en pantalla i l'experiència, sense arribar a ser especialment estratègica, és divertida gràcies al seu bon rendiment.Si juguem la nostra partida en solitari,amb el mode públic activat, en qualsevol moment s'hi pot afegir un personatge controlat per un altre jugador que ens ajudi a completar les fases, en un estil similar al que succeeix en el Dark Souls tot i que sembla que ambdós personatges que es troben tenen característiques bastant més similars quant al nivell, com a mínim així ens ha succeït la majoria de vegades.

El nivell visual no destaca especialment en res, tot i que tampoc no li cal. Les textures i el detall són correctes per a un joc de vista zenital mentre que la il·luminació juga un bon paper, atorga múltiples tonalitats en les variades fases del joc. Les explosions i els efectes màgics acompanyen a la perfecció una acció sense aturador. Tot i amb això, l'evoluciórespecte de Sacred 2 no és gaire accentuada i la versió de consola pateix de constants batzegades, cosa que arriba a ser un pèl molesta en certes ocasions. A on sí que ha perdut el joc és en qualitat artística. El disseny dels personatges i la interfície han perdut part dela màgia típica dels jocs de rol de la saga.

Queda clar per tot el que hem comentat que no estem davant d'un títol que ens tingui una cinquantena d'hores jugant per mirar d'acabar missions principals i secundàries. Un joc d'aquestes característiques amb una durada excessiva es faria extraordinàriament repetitiu. Conté extres, diversos personatges i un mode cooperatiu que poden allargarla seva vida útil, peròsincerament, i com passa a la majoria d'aquests jocs, no acostuma a cridar gaire l'atenció per fer completar-loal 100%.

Creiem que és just considerar les seves mancances i virtuts com a joc individual i deixar de banda el nom que aparegui en la seva portada, ja sigui per bé o per mal, però tot i amb això se'ns fa complicat de puntuar un joc així. Com a continuació de la saga és nefast, perquè una persona que busqui allò que Sacred ens acostumava a donar és probable que acabi totalment decebuda.D'altra banda, com a joc d'acció desenfrenada i sense complicacions no està del tot malament.

Així doncs, ens trobem davant d'un títol d'acció pura simplement correcte. No és especialment llarg ni espectacular, tampoc és gaire innovador, però ofereix una experiència entretinguda sobretot gràcies al seu cooperatiu, queno té patrons especials perògenera una major satisfacció generar més xivarri, veure més llumetes i fer saltar més enemics al mateix temps. Cal tenir en compte el preu que, com a mínim de sortida, el trobem massa elevat tenint en compte el que ofereix i la gran oferta i qualitat que aquest gènere té en catàleg, sobretot en PC.

El millor

  • Com a joc d'acció, trepidant
  • Bon control, ràpid i intuïtiu
  • Cooperatiu divertit

El pitjor

  • Pèrdua total de la identitatinicial de Sacred
  • Historia fluixa i personatges sense gràcia
  • Evolució del personatge massa simplificada
  • Poca varietat d'enemics

"No podem dir que sigui un mal joc de rol bàsicament perquè no ho és. Tampoc podem dir, però, que sigui un gran joc d'acció ja que no destaca especialment en cap apartat. Tot i així, si deixem de banda el nom que carregaa la seva esquena, és un joc simplement entretingut". Sobre l’autor: Marc Arcas (Barcelona, 1986), és llicenciat en Ciències Empresarials i postgraduat en Gestió de la Innovació a l’Empresa. Actualment treballa d'Ecommerce Manager.

stats