Anàlisi: Papers, Please

Zoom

Toca analitzar un dels jocs que més ens han sorprès. Un alè d'aire fresc amb un plantejament completament original que l'ha portat a ser candidat a millor joc de l'any. Ens referim a Papers, please un experiment original i minimalista en tots els sentits que ha demostrat -un altre cop- que no calen recursos per fer un joc guanyador.

Zoom

Versió analitzada: PC WindowsGènere:Indie, Simulador

Desenvolupat per:Lukas Pope

Distribuït per:3909 LCC

PEGI:16.

Zoom

EDUARD TRÈMOLS | Barcelona

Papers, please és un joc indiecreat i desenvolupat per una sola persona, Lukas Pope. Ja us en vam parlar en un article anterior, en el que el consideràvem una de les sorpreses més recents de finals del 2013.

Novembre del 1982, ens trobem a la república d'Arstotzka un país de caire soviètic fins ara hermètic i que ha obert per primer cop les seves fronteres per permetre l'entrada a habitants d'altres països i donar lliure sortida o entrada als mateixos ciutadans. Ens han escollit per ser els encarregats de guardar l'entrada d'aquesta frontera de persones no desitjades i de controlar que tots els documents estiguin en regla; tenim assignat un pis de classe-6 adequat per viure-hi amb la nostra dona, l'oncle, el fill i la sogra. Cada matí ens llevem per anar a la nostra petita estança, situada al bell mig de la frontera. Soldats armats a banda i banda i una cua que sembla no tenir fi formen part de l'únic paisatge que veurem.

papers_please_imatge_1.jpg Zoom

papers_please_imatge_1.jpg

Són les 6 del matí, és l'hora de començar la nostra jornada i fer entrar la primera persona i decidir si la deixem entrar o bé la fem tornar per on ha vingut si sospitem d'ell o si no porta la documentació reglada. Per fer-ho disposem de diferents eines, com tampons, comparadors de dades, dates i fotografies, així com la possibilitat d'escanejar o detenir un sospitós. Si algun cop ens hem imaginat que treballar fent aquesta feina ha de ser exageradament avorrit aquesta és la sensació preliminar que ens dóna el joc en els seus primers compassos. Entra una persona, li demanem els papers, ens els entreguen, comprovem que les dades siguin correctes, que no estiguin caducats o que no hi hagi incongruències i tamponem el resultat per decidir si la persona entra a la nostra república o torna a casa.

Al final de la primera jornada descobrim una miqueta l'interior del joc i veiem que els diners són un dels eixos principals. Cada dia rebem un sou amb diferents variables. Tenim una assignació per cada persona revisada i una penalització segons els errors que haguem comès, sigui per deixar passar persones sense autorització o sigui per denegar els visitants vàlids. I també cal restar les factures de lloguer, la calefacció i el menjar de la nostra família. Aquest recompte apareixerà al final de cada dia.

Ser un tirà, un bon funcionari o un enemic encobert, nosaltres decidim

Un cop superades les primeres jornades és hora de prendre les primeres decisions, recordem que treballem per un règim militar i els nostres superiors no tindran cap dubte a detenir-nos si hi ha cap irregularitat en la nostra conducta o si hi ha cap sospita sobre el nostre capteniment. Però la vida no és fàcil i ens hem d'ocupar que la nostra família estigui alimentada i amb la calefacció encesa i no hi ha res més temptador que acceptar un petit suborn o sobresou si necessitem comprar medicines per al nostre fill o si veiem que passen gana o fred. Per aconseguir tenir les necessitats completes o poder adquirir un pis millor per a la comoditat de la família disposem de diferents camins i opcions. Podem detenir persones pel simple fet que no duguin la documentació en regla i compartir part de la comissió dels soldats, o bé podem fer els ulls grossos i deixar entrar persones a canvi de petits favors.

Papers, please és un joc que entra a la nostra ment i ens obliga a executar un rol al qual la majoria no estem acostumats. La manera de presentar la realitat de joc és tan convincent que ens convertirem en paranoics i malfiats, mirant amb lupa els documents perquè sabem que ens intenten enganyar. I en nombroses ocasions tindrem raó. La situació política del nostre país, els atacs terroristes, les necessitats de la nostra família, la pressió dels superiors i les necessitats econòmiques són els eixos principals que provocaran dubtes en moltes ocasions. Cal fer cas a aquest personatge misteriós membre d'un orde secret que ens demana que deixem entrar una persona? Acceptem el suborn per aconseguir un millor pis?

papers_please_gameplay_4.jpg Zoom

papers_please_gameplay_4.jpg

Sentiments de pena, llàstima, ira i por seran un constant a Papers, please. Convertir el jugador en una persona inamovible, sense empatia i amb l'únic desig de sobreviure és la tasca principal del joc, i la compleix amb escreix. Les cares que desfilen per davant nostre no tenen res en comú, persones de diferents edats, amb diferents tipus de roba i alguns amb guió propi. Persones amables que veurem passar més d'un cop, persones maleducades que tot i tenir els documents en regla mereixen un "DENEGAT" ben gran estampat al seu passaport. I la cua de persones que no minva, i el rellotge que vamarcant les hores, i els soldats que vigilen que ningú no es passi de la ratlla.

papers_please_gameplay_3.jpeg Zoom

papers_please_gameplay_3.jpeg

Arstotzkano és un exemple democràtic, ens dibuixen una república d'estil soviètic on el secretisme i l'espionatge estan a l'ordre del dia. La frontera està protegida amb ferro filat punxegut i diferents soldats vigilen ambdues parts de la frontera. Els enemics del nostre país són nombrosos i cal saber actuar amb sang freda sense que els sentimentalismes ens vencin. Sovint patirem atacs a la frontera. Immolacions, persones que intenten saltar a tirar alguna bomba de mà o atacs ben planejats. Aquests fets canviaran el joc; si per exemple un ciutadà intenta atacar els soldats l'endemà no podrem acceptar cap persona del mateix país o els escanejos seran més durs o hi haurà més papers a revisar.

Quin és l'objectiu del joc?

Hi ha dos modes de joc, història i endless (sense fi). En el primer haurem de superar trenta dies naturals i anar seguint el guió del joc, hi ha vint finals disponibles i cada jornada serà diferent. Els finals podran ser sobtats o bé desencadenats per una acció o accions que haguem desenvolupat en dies anteriors. Cada final serà diferent, en uns acabem detinguts o morts, en d'altres potser assassinats per uns terroristes o potser fen cua per fugir a un dels països veïns, si hem sigut acusats de col·laborar amb enemics del règim. També tenim un mode fàcil que ens aportarà vint crèdits més per cada dia

Per desbloquejar el mode endless necessitem sobreviure els trenta dies sense que ens detinguin o sense haver d'abandonar el país si veiem perillar la nostra vida. Aquesta, però, no es tasca senzilla i potser no ho aconseguim a la primera.

En el mode endless no hi ha límit de dies i només importa la nostra habilitat per segellar correctament els passaports i permisos requerits. Podrem escollir si volem jugar en mode survival, contra el rellotge o resistència i escollir tres dificultats a cada una. Cada dia tindrem un petit manual que ens explicarà les normes vigents d'entrada, els documents requerits o la llista dels més buscats per l'estat. A mesura que passin les jornades cada cop tindrem més documents a revisar, permisos d'estada, de treball, immigració, diplomàtics, passaports i definicions físiques. Hem de comparar tots els documents i ser observadors per si hi ha algun defecte, sovint podrà ser el nom, la data de naixement, el pes o el sexe que no corresponguin. Quan trobem una incongruència hem d'informar la persona, si deneguem el permís d'accés sense fer-ho, serem penalitzats.

Els escànners i interrogatoris seran les nostres armes més preuades -recordem que tenim un temps limitat i com més persones revisem, més sou tindrem al final del dia. Per tant cal ser ràpids, eficients i revisar bé tothom que se'ns posi al davant.

La clau és l'ambientació

Un dels conceptes que més acostumem a valorar en un joc és la seva capacitat d'immersió. Entenem els videojocs com una forma d'escapar de la vida real i poder representar diferents rols. En aquest cas, és un rol relativament real perquè no estem parlant d'una feina inventada o que estigui vetada. Som un senzill funcionari de frontera amb una família i uns deures, algú que ha de fer bé la seva feina per portar el menjar a casa i evitar que el jutgin per traïdor. I aquesta és l'experiment que ens proposa el joc, posar-nos dins de la pell del nostre personatge i viure la seva vida durant un mes. Per fer-ho tenim la llibertat de ser més o menys taxatius, de col·laborar amb enemics del règim. Des dels primers compassos del joc ens adonem que som responsables del futur de moltes persones i al mateix temps del nostre.

papers_please_gameplay_1.jpg Zoom

papers_please_gameplay_1.jpg

Els esdeveniments que van ocorrent (com atacs a la frontera, personatges que ens demanen favors a canvi de suborns, antics coneguts que apareixen, visites dels nostres superiors i les modificacions que hi han diàriament per permetre l'entrada, com nous documents, revisions especials o llistes dels més buscats) provoquen que cada jornada sigui diferent i que no puguem acostumar-nos sempre als mateixos documents i requisits.

L'aspecte del joc, tot i que extremadament senzill, és molt reeixit, mereix menció especial l'aspecte de les cares de les diferents persones que desfilen davant nostre i també la personalitat i els diferents scripts que s'han aplicat a alguns personatges especials que formen part de la història del joc. L'opció de veure imatges nues de les persones que passen per l'escànner ajuda a que aquesta immersió sigui més realista.

A finals de gener tindrem la disponibilitat de tenir el joc traduït al castellàde la mà del guionista Josué Monchán, amb el suport de Ramón Méndez. S'han assegurat de buscar frases i expressions fetes servir durant el franquisme per aconseguir el mateix efecte que el joc provoca en anglès.

Papers, please és una experiència nova, pot agradar o no, ja que és un estil de joc inclassificable; potser la idea s'hagués pogut ampliar més i hauria guanyat en profunditat però tot i això no es pot negar la seva originalitat. Per menys de 10 euros tenim l'oportunitat de ser un funcionari de frontera.

Glòria a Arstotzka!

El millor

  • Una immersió fantàstica i creïble
  • Un joc únic en la seva categoria
  • El guió principal
  • Molt rejugable.

El pitjor

  • La idea s'hauria pogut desenvolupar més
  • El mode historia és massa curt
Zoom

"Papers, please és un experiment ben trenat que ha sorprès la comunitat. Una demostració de com una persona sola pot desenvolupar i crear un joc que tingui èxit i sigui reconegut per al sector. La forma de provocar-nos sentiments i reaccions és el pilar que fa més destacable aquest títol. És el primer i únic de la seva categoria, no es pot comparar amb cap altre joc, i l'originalitat és un bé massa preuat per ignorar-lo."

Eduard Trèmols (Cadaqués- 1982), amant de la ciència-ficció, ha col·laborat a diferents mitjans escrivint sobre llibres i videojocs.