Anàlisi: Luigi's Mansion 2

Zoom

Nintendo aposta per rescatar les aventures del germà del fontaner més famós de la història. Després d'una notable estrena a Game Cube, Luigi torna a equipar-se amb la seva lot i la seva aspiradora per netejar de fantasmes les mansions més tenebroses -que, com saben tots els caçadors de fantasmes experimentats, són alhora les més divertides.

Zoom

Versions analitzades:Nintendo 3DS

Gènere:

Aventures, Aventura gràfica.

Desenvolupat per:Nintendo.

Distribuït per:Nintendo.

PEGI:7.

Zoom

MARC ARCAS | Barcelona

Ja fa més de 10 anys del llançament de Luigi's Mansion a Europa, un joc notable i molt estimat per aquells que vam tenir el plaer de jugar-hi en el seu dia. L'hegemonia indiscutible de Sony en aquella l'època, juntament amb la llavors titubejant situació de Nintendo, van fer que aquella petita joia passés gairebé desapercebuda. Ara les coses han canviat, la Nintendo d'ara ja no és la de llavors i els seus personatges viuen una segona joventut, gràcies, en part, a l'èxit rotund de Wii i de les seves portàtils. Davant d'aquesta oportunitat, l'empresa nipona vol tornar a una formula d'èxit poc explotada, una aposta segura encara desconeguda pel gran públic que, tot i no ser nova, per la seva original mecànica suposa una alenada d'aire fresc per al catàleg de Nintendo 3DS.

Zoom

Luigi's Mansion 2 manté intacta l'essència del joc original, incrementant-ne les possibilitats i la duració gràcies a noves habilitats i a més metres quadrats per explorar, cosa important ja que l'exploració és la base d'un títol amb personalitat pròpia com aquest, que barreja elementsde les aventures gràfiques amb moments d'acció al més pur estil Nintendo. L'argument és simple, absurd i, alhora, divertit. A la tranquil·la Vall Ombrívola conviuen un ramat de fantasmes amb l'excèntric Professor Fesor, un vell amic de Luigi. Aquest equilibri el proporciona una pedra misteriosa anomenada Lluna Fosca. De sobte, però, el malvat Rei Boo l'esmicola i les seves restes queden repartides entre les diferents mansions de la vall, cosa que ocasiona un veritable guirigall amb un munt de fantasmes extralimitats fent entremaliadures. Aquí entra en joc en Luigi, un home poruc amb pànic als fantasmes que rep la crida del Professor Fesor, que en el fons sabem que s'ho passa bé veient-lo patir.

Zoom

Amb l'aspiradora succionadora d'ens, inventada pel Professor Elvin Gadd, rebatejat amb el nom de Profesor Fesor en el doblatge al castellà, netejarem de fantasmes les diferents mansions al més pur estil Ghostbusters. La mecànica per atrapar els espectres és simple com a concepte; el que hem de fer és, bàsicament, estabornir-los amb un cop de llum i, llavors, enxampar-los amb l'aspiradora després d'un lleuger forcejament. Aquesta simplicitat, juntament amb la increïble varietat de situacions, fa que caçar cada fantasma sigui una experiència diferent segons les condicions de l'entorn. A més, molts d'aquests fantasmes s'equipen amb diversos objectes i es comporten de manera diferent, cosa que fa que que calgui variar l'estratègia per tal d'adaptar-se a les situacions que ens planteja el joc.

La caça de fantasmes és només una part del joc, l'altra consisteix en explorar i esprémer el nostre cervell per resoldre els diferents reptes lògics repartits per tot arreu. Més enllà dels objectius principals de la trama, existeixen molts altes reptes secundaris que, al cap i a la fi, són aquells que demanen més atenció per superar-los. Les gemmes ocultes i els fantasmes Boo, amagats als llocs més insospitats, fan de catàleg de l'excel·lència per mirar d'aconseguir el 100% del joc. Malauradament superar el joc en aquesta dificultat no és obligatori, ja que la trama principal es pot completar sense gaires problemes.

Zoom

Tot i això, aquesta manca de dificultat no ens impedeix de gaudir d'un disseny excels en tots els àmbits del joc. La gran varietat de situacions i el tarannà simpàtic del que fa gala provoca que el jugador més exigent esbossi somriures una vegada i una altra mentre juga, deixant de banda que ens trobem davant d'un joc accessible i per a tots els públics. I és que, de fet, el joc es fa una mica curt, tot i que després el títol ens ofereix el repte d'escombrar totes les mansions en recerca dels tresors més amagats, però sempre genera una sensació de satisfacció per la seva originalitat i per la diversió que aporta.

La gran novetat està en el nou, i complet, mode multijugador, en el qual fins a quatre jugadors poden explorar l'anomenada Torre dels Reptes. La partida es pot crear espontàniament a través d'internet o en xarxa local, fins i tot amb la possibilitat de jugar fins a quatre jugadors amb només un cartutx -tot i que de forma bastant limitada. Un dels dubtes que generava aquesta versió era l'adaptació del seu control. El comandament de Game Cube era prou complex i s'intuïa que les capacitats tàctils de la dual de Nintendo no serien gaire determinants en aquest tipus de joc. El resultat ha estat prou convincent, fins i tot s'hi han afegit noves habilitats i moviments tot i que en ocasions podem trobar a faltar una segona palanca de control analògic, sobretot perquè Luigi no és capaç de rotar sobre ell mateix mentre aspira, cosa que en ocasions resulta prou incòmoda.

Zoom

El més incòmode és, però, l'ús de l'acceleròmetre de la portàtil per a les vistes en primera persona o per moure l'aspirador, una decisió que ens costa d'entendre, tenint en compte que amb el 3D activat és impossible de moure la consola sense perdre el punt òptim de visualització i mirar d'enfocar la mirada quan movem la consola cansa la vista. No acostuma a ser obligatori, però quan Luigi ha de passar, per exemple, per sobre d'un pal tot fent equilibrisme amb la inclinació de 3DS, el millor és desactivar l'efecte tridimensional. Tot i aquests defectes el control és, en general, simple però ple de possibilitats.

En l'apartat visual el joc és una delícia. Els jocs de llums tenen un acabat brillant i els escenaris són molt detallats i hi ha, a més, una gran varietat entre zones. El bon gust i els dissenys de personatges i decorats són brillants i fan que no calgui artificis per crear un entorn agradable i convincent. De tant en quant hi ha baixades de rendiment i s'aprecien alguns alentiments, però això succeeix en moments molt puntuals i no afecta el control. També apareixen els típics contorns serrats de l'efecte tridimensional de Nintendo 3DS, però molt menys que no hi estem acostumats últimament. L'efecte 3D és, simplement, brillant.

Un dels aspectes més memorables del joc és el sonor. La partitura és d'allò més enganxifosa, sovint ens sorprendrem taral·lejarnt totes i cadascuna de les melodies, de fet el propi Luigi també ho fa. També riurem amb el curiós nivell d'anglès de Luigi (“ièlouuu?”) i amb l'idioma propi del Professor Fesor, que ens trucarà constantment a una Nintendo DS original amb la cançó principal del primer Luigi's Mansion com a melodia.

Zoom

Nintendo ha dit que ens trobem en l'any de Luigi i sembla que realment s'ho han pres seriosament. Aquest Luigi's Mansion s'ha fet amb l'ambició de convertir-se en un dels jocs insígnia de la seva consola, sense por de competir directament amb el seu germà. El millor de tot és que tothom pot gaudir d'aquest joc, la divertida experiència de joc deixa en segon pla l'aparent facilitat inicial.

Un títol sense errades, original i sense contingut extra de pagament. Us recordeu de quan tots els jocs eren així?... Quins records!

El millor

  • Diversió pura
  • Visualment atractiu
  • Disseny d'escenaris
  • La personalitat de Luigi, entranyable
  • Mode multijugador ben implementat

El pitjor

  • Es fa curt
  • Detalls millorables en el control
  • Li manca un xic de dificultat

Zoom

"Luigi's Mansion torna per donar-se a conèixer i ho fa de forma brillant. Li manca un xic de repte en la trama principal, però tot i així és un joc que es fa gaudir independentment del nivell del jugador. Mario, posa't les piles!".

Sobre l’autor:Marc Arcas(Barcelona, 1986), és llicenciat en Ciències Empresarials i postgraduat en Gestió de la Innovació a l’Empresa.