Anàlisi: Final Fantasy XIII-2

7 min

La saga de rol de caire japonès perantonomàsiano viu els seus millors moments. L'excel·lència d'aquells Final Fantasy d'un dígit es recorda amb certa nostàlgia i, des de llavors, no paren de generar-se debats entre els afeccionats a aquest gènere, degut a un marcat canvi d'identitat de les darreres entregues. Després d'una controvertida tretzena entrega arriba la seva continuació, mirant d'arreglar defectes i amb la intenció de tornar a l'essència més clàssica. Serà suficient?

Versió analitzada: Xbox360, Playstation 3. Versió analitzada:

Gènere:Rol japonès.

Desenvolupat per: Square-Enix.

Distribuït per:Square-Enix.

PEGI:16.PEGI:

Els fans d'aquests tipus de jocs n'hem vist reduïda la presència en les consoles de sobretaula, un dels tipus de joc estrella de les dues generacions anteriors ha tingut una representació poc lluïda davant d'un panorama ple de trets i acció.Final Fantasy XIII hauria d'haver-se convertit en el referent que tothom esperava, però no va ser així. Una linealitat extrema i un sistema de combat molt simple van fer de la tretzena una entrega irrecognoscible, atípica i, fins a cert punt, decebedora. El joc es deixava gaudir, tècnicament era meravellós i la història era prou bona, però patia d'aquests errors estructurals massa greus. Square-Enix mira de corregir-los en aquesta continuació però no sembla que se n'hagin sortit del tot bé.

Ens expliquem, en aquest cas Lightning deixa el protagonisme, un paper que recau enla seva germana, Serah, qui intentarà esclarir els esdeveniments que van suposar el punt i final en el joc anterior, sobre els quals, evidentment, per tal de no esgarriar detalls significatius de la trama d'aquella aventura, no parlarem. El fet de que Lightning ja no sigui la protagonista li resta molta personalitat al joc, ara la protagonista és molt més nena i extravertida, cosa que no és dolenta, però que contrasta molt amb aquest punt de serietat que aportava la personalitat del personatge anterior. De fet, les escenes en les que apareix la germana gran guanyen molt en èpica.

Serah vol investigar què va passar realment amb la seva germana i els seus amics, dubta sobre aquella realitat i es pregunta si allò que va viure fou un esdeveniment en un món paral·lel o si va passar de debò. Aquesta il·luminació mental (digues-li paranoia) es materialitza amb l'aparició de Noel, un noi vingut d'un futur apocalíptic, enviat per Lightning, que té l'objectiu de fer retrobar les dues germanes. La connexió argumental entre ambdós jocs és certament forçada, el gir argumental inicial és, potser, massa brusc i inversemblant, cosa que provoca un estat de xoc inicial considerable al jugador, com si tot allò viscut en l'entrega anterior no hagués servit per a res.

Tot i així,el ritme narratiu és trepidant, gràcies a unes escenes molt elaborades i a certs detalls argumentals molt ben treballats, sobretot tenint en compte la complexitat d'un guióconstruït en base aviatges temporals i realitats alternatives. Els diàlegs són prou interessants i les escenes que els contenen resulten realment espectaculars, afegint-hi a més un xic d'interacció gràcies a la pulsació de botons concrets en moments determinats o escollint algunes respostes, tot i que la nostra interacció en aquests passatges no afectarà gens el desenvolupament de la història.

El joc és tècnicament brillant, una autèntica meravella visual. Cal destacar elements com la il·luminació, la texturització, les animacions facials o els modelats dels personatges. En aquest aspecte, Final Fantasy XIII-2ens deixa totalment i absolutament bocabadats. Les batalles tenen, a més, un punt de dinamisme molt marcat, gràcies als magnífics efectes visuals de les màgies i les explosions, tot unit amb unes animacions més que correctes i ben enllaçades. Els paisatges guanyen moltíssim, gràcies al magnífic treball d'il·luminació que hem comentat, un recurs que ens oferirà, a més, efectes molt vistosos de variacions climatològiques. No és millor que el seu antecessor, manté el nivell, però aquestes variacions el fan molt més espectacular.

La interfície segueix la línia marcada amb l'anterior entrega, destaca pel que fa a sobrietat i accessibilitat, però amb un nivell de personalització i de desenvolupament del personatge molt limitat respecte d'entregues anteriors. Les habilitats dels personatges s'incrementen, obtenim punts de cristall que després aplicarem a un mapa unidireccional d'habilitats, amb l'única opció d'elegir la classe que volem aplicar: fulminador, castigador, inspirador, obstructor o curador. Un sistema massa simple per a un joc d'aquest estil, sobretot tenint en compte la complexitat del desenvolupament de personatges de Final Fantasy X o, sobretot, Final Fantasy XII.

Aquesta limitació estratègica es veu accentuada pel fet que només tenim el control de dos personatges, Serah i Noel, afegint-hi com a única variació l'ús d'un monstre prèviament caçat. Podem ampliar aleatòriament el nostre ventall de monstres, tot caçant-los en lluites igualment aleatòries. Llevat d'unes simples condicions que haurem d'acomplir per aconseguir caçar-los no hi ha cap secret per obtenir-los, més enllà de l'ús d'una habilitat especial que augmenta la probabilitat d'èxit, cosa que fa que tot plegat resulti massa basat en l'atzar. Aquests monstres també tenen un mapa d'habilitats completat amb objectes especials que, normalment, obtenim amb les lluites. S'agraeix molt la inclusió d'aquest element de col·leccionisme, però no compensa, especialment perquè això suposa no poder controlar cap altre protagonista principal. Una altra absència imperdonable és la de les invocacions, des de la perspectiva d'un afeccionat a la franquícia, que no en puguem fer ús en un Final Fantasy és motiu per estar emprenyat.

A banda de de la cacera de bestioles hi ha altres novetats i retorns esperats. Destaca el retorn amb certa presència de Moguri, un peluix amb vida que ens acompanyarà durant tota l'aventura i que ens ajuda a trobar tresors ocults i a agafar objectes en localitzacions per a nosaltres inaccessibles. Uns altres il·lustres segueixen acompanyant-nos, els Chocobos ens faran de taxistes, ens permetrean d'anar ràpidament d'una banda a l'altra del mapa sense topar-nos amb contrincants que ens obliguin a lluitar, i també ens poden ajudar en les batalles com a membres del grup. A més, si ens cansem de l'aventura i de les missions secundàries sempre podem fer una visita al casino.

La gran novetat d'aquesta entrega és el retorn d'una condició fonamental per a tot ésser humà: la llibertat. La voluntat de donar al jugador la potestat d'elegir el seu camí en cada moment ha tornat després d'una entrega anterior molt criticada en aquest aspecte, s'han acabat els passadissos inacabables, ara ens trobarem amb bifurcacions que ens faran dubtar, i en cas de cansar-nos d'una missió en concret podem tornar a altres indrets dels mapes i altres èpoques per resoldre altres misteris.

Tot sembla genial, però aquesta llibertat no ha estat, directament, ben implementada. No pot ser que arribem a una torre en la qual ens trobem amb un obstacle: una porta que no pot ser oberta sense una clau especial. Estem una hora buscant la maleïda clau per tal d'avançar i, desesperats, busquem per la xarxa la seva localització. El resultat de la cerca és que encara no tenim accés a la sala perquè aquella clau només la trobarem més endavant en l'aventura. Ostres tu... Aquest és un petit exemple d'una situació que es repeteix constantment, el jugador necessita obligatòriament ajuda externa si no vol perdre la paciència en culs de sac argumentals. Necessitar una guia per esprémer un joc no és necessàriament dolent, però en aquest cas s'intueix que es tracta d'un cas de deixadesa o d'una mala estructuració argumental i d'una implementació millorable de les missions secundaries.

Trobem a faltar moltes coses de l'estil Final Fantasy, però hi ha una que mai falla: la música. La varietat i qualitat de la banda sonora segueix enamorant-nos amb uns temes perfectament triats per a cada situació específica, ja siguin lluites, diàlegs importants, localitzacions misterioses, etcètera... Alguns temes ens posen, realment, la pell de gallina. Pel que fa a les veus cal destacar un bon doblatge, en anglès això sí, tot i que la veu de Serah sigui una mica massa estrident.

No és un mal joc de rol però el nom li queda gran, a més és greu que al segon intent no s'hagi aconseguit establir una llibertat decent. Posar a l'abast del jugador un mapa amb bifurcacions i establir missions secundàries no és sinònim exacte de llibertat si l'estructura de les esmentades missions no està ben elaborada. La idea és genial i el gran teixit argumental és lloable, cosa que fa que el joc sigui agradable de jugar, juntament amb un desplegament visual i auditiu espectacular, però li manca consistència en el desenvolupament de les diferents missions. Aquesta entrega és la confirmació de la pèrdua de identitat dels Final Fantasy, un punt de possible no retorn que ens fa recórrer a la nostàlgia si volem respirar l'autèntica essència de la saga.

El millor

  • Tècnicament impecable
  • La música és meravellosa
  • Argument molt treballat i complex
  • Moltes coses a fer més enllà del guió principal

El pitjor

  • Llibertat mal implementada, moments de confusió
  • Desenvolupament de personatges massa automatitzat
  • Sistema de combat simple
  • De Lightning a Serah, pèrdua de personalitat

"Final fantasy XIII-2 és un bon J-RPG que es queda en un intent d'assemblar-se als jocs de l'època daurada de la saga, cosa complicada quan sembla que ja no hi ha el talent suficient per assolir un objectiu tan elevat." Sobre l’autor:Marc Arcas(Barcelona, 1986), és llicenciat en Ciències Empresarials i postgraduat en Gestió de la Innovació a l’Empresa.

Comenta-ho al fòrum

stats