Anàlisi: Final Fantasy XIII Lightning Returns

Final Fantasy tanca el cicle de la setena generació amb Lightning Returns, el títol que clou la historia començada en la tretzena entrega tot intentant satisfer la creixent massa crítica que recorda amb enyorança l'edat daurada de la saga d'anys ençà.

Versions analitzades: Xbox360, Playstation 3. Gènere: Rol. Desenvolupat per: Square-Enix Versions analitzades: Gènere: Desenvolupat per: PEGI:

MARC ARCAS | Barcelona

A diferència de la immensa majoria de jocs, el nostre heroi (heroïna en aquest cas) no serà capaç d'evitar la fi de l'existència del nostre món, en pocs dies tota la humanitat deixarà d'existir. Un cop mentalitzats de que no hi ha res a fer, Lightning rep l'habilitat divina de salvar el màxim nombre d'ànimes possible per tal de llaurar un nou futur en un nou món. Un llenç en blanc per tornar a començar una nova existència.

Davant d'aquest colpidor i original inici Final Fantasy XIII: Ligthning Returns trenca completament amb l'argument i l'estètica de les darreres entregues. Un planeta demacrat i habitat per gent deprimida, quelcom diametralment oposant al vessant èpic i esperançador que amara els arguments d'aquests tipus de joc normalment, amb una protagonista que, lluny de poder salvar a la humanitat, haurà de lluitar per minimitzar els danys d'aquesta transició. Parlem, doncs, d'un joc amb un guió innovador que ens promet com a mínim noves sensacions.

El plantejament inicial és, per tant, certament madur i complex. El problema rau en el fet de que estem parlant d'una trilogia, amb tot el que això comporta. Tres títols sota el mateix nom i amb els mateixos protagonistes ha de mantenir una consistència que permeti seguir una evolució argumental lògica i no és precisament el cas. Molts dels personatges de la saga van apareixen de forma forçada, amb una personalitat canviada que trenca totalment amb esdeveniments passats. Si mirem enrere veiem que el conjunt argumental fa aigües per totes bandes, amb uns girs massa radicals que, tot i ser molt interessants per ells mateixos, no quadren gens amb la història original.

Els fets succeeixen a l'anomenada Nova Chrysalia, un tros de món que encara no està afectat pel Caos. Començant per la seva capital Luxerion, Lightning es pot moure lliurement per les demés tres regions mitjançant el tren, per tal de completar les diferents missions que ens donaran objectes i diners, però que, sobretot, ens proporcionaran el que més falta ens fa: temps.

I és que el temps és la clau del joc. El neguit que suposa la inevitable fi del món ens fa rumiar constantment quins seran els nostres propers moviments, sobretot tenint en compte que aquesta amenaça ens pot fastiguejar la partida. El concepte no és nou però sí que ha estat poc explotat. El referent més clar que ens ve a la ment és el de The Legend of Zelda Majora's Mask. La gràcia de tot plegat és que aquesta inquietud flueix fantàsticament entre tots els elements del joc sense arribar a generar neguit més enllà de les primeres dues hores, fins que el jugador comença a entendre la dinàmica. Els objectes, habilitats i fins i tot els combats tenen relació amb el temps, fins al punt de que el personatge ni tan sols guanya nivells al combatre ja que part de les bonificacions s'orienten a posposar l'inevitable desenllaç.

La dinàmica de combat ha evolucionat prou satisfactòriament, desmarcant-se una mica més dels avorrides i automatitzades batalles del Final Fantasy XIII, magistralment maquillades per un dinamisme que emmascarava la seva simplesa. Ara les habilitats de l'heroïna es potencien gràcies als diferents vestits que es poden adquirir amb diners virtuals o reals mitjançant els complements descarregables de pagament ja disponibles. La clau de l'èxit està en aconseguir tres combinacions de vestits amb els seus respectius equipaments per poder-los anar combinant dinàmicament al llarg del combat segons les nostres necessitats.

Cada vestit té una barra d'acció que es va exhaurint a mesura que emprem les seves habilitats i es torna a omplir mentre fem servir els altres vestits. Cal tenir en compte, però, que la barra s'esgota en pocs segons segons el cost de moviment de cada acció, amb la qual cosa haurem de fer servir els tres vestits constantment, tot dosificant l'ús de punts d'acció de les habilitats, sobretot perquè les habilitats de defensa també consumeixen energia. En fi, un nou sistema complex, ric i amb un punt estratègic que converteix batalles impossibles en perfectament assolibles amb un simple canvi de plantejament, i a l'inrevés.

Un altre punt agraciat del combat és la possibilitat de potenciar l'eficàcia tant dels nostres atacs com dels moviments defensius amb accions de pura habilitat, pitjant els botons en moments precisos i estudiant les mecàniques d'atac dels nostres enemic. Una magistral combinació d'estratègia i habilitat que ens fa esprémer el cervell i fa que ens suïn les mans a parts iguals. Llàstima de la poca varietat d'enemicsque fan que ràpidament ens habituem la seva dinàmica i, arribats a cert punt, es converteixin en un tràmit repetitiu -tot i que no ens podem relaxar perquè una mala dinàmica de combat ens pot fer perdre contra enemics inicialment senzills.

Fora dels combats l'estratègia consisteix en acomplir missions, sense pressa però sense pausa, tot combinant les principals i les secundàries que els personatges no jugables ens proporcionen. Algunes de les secundàries tenen un cert atractiu a nivell argumental, però com a norma general no farem més que petits encàrrecs que ens proporcionaran objectes, calés i, sobretot, més temps que ens serà proporcionat en la nostra visita diària a la nostra base d'operacions divina cada dia a les 6 del matí, des d'on el nostre vell amic Hope ens va proporcionant suport al llarg de la partida. És curiós que, amb tot el que està en joc, ens dediquem a fer de simple grum dels encàrrecs amb tasques totalment trivials tenint en compte la que ens caurà al damunt en breus.

El mapejat és petit, no ens enganyen. Passarem un cop rere l'altre pels mateixos llocs i això cansa, a més de que en en ocasions els mapejats tenen un disseny realment poc atractiu; amb barris separats per llargs passadissos que generen una falsa sensació d'amplitud a més d'una gran pesadesa. Per sort alguns aspectes aporten certes novetats que compensen tot això que hem dit. El pas del temps també afecta en un món bastant dinàmic i equilibrat. Moltes missions només es poden dur a terme en hores i en zones concretes, ja que moltes barriades i camins es tanquen a certes hores, un aspecte que cal tenir molt en compte per tal d'optimitzar els nostres propers passos. També és destacable el xic de verticalitat que guanyen certs escenaris gràcies al punt de plataformes i exploració que s'ha aplicat.

On sens dubte el joc ha perdut força, inexplicablement, és en l'apartat tècnic i visual. Sembla mentida que una tercera entrega doni un pas enrere tan marcat. Les textures tenen una qualitat deficient, quasi d'inici de generació, així com el nivell de detall. Però el més greu està en que el motor gràfic no és capaç de moure l'entorn amb un mínim de garanties provocant unes batzegades sovint inadmissibles. Els personatges secundaris són, directament, de riure. Fa certa ràbia veure com després d'arreglar certs aspectes estructurals de forma meritòria, visualment vagin cap enrere de forma tan apreciable a ulls de qualsevol afeccionat.El combat, per sort, manté el dinamisme habitual de la saga, així com les cinèmatiques, tot i que potser pequen d'una exagerada exacerbació de l'èpica en certs moments.

Molts posen l'excusa de la linealitat de la primera entrega com a principal aspecte que permetia proporcionar un conjunt visual molt més satisfactori, sobretot en el detall, però, sincerament, dubtem de que un món semi-obert com el d'aquest títol suposi un desafiament major. Podem estar d'acord que el primer Final Fantasy XIII era un llarg passadís, però per ell quasi només hi passàvem un cop, ara simplement tenim uns quants petits passadissos que es creuen i pels quals hi passem constantment.

El disseny artístic és una muntanya russa. Un món gòtic i fosc que reflecteix perfectament l'angúnia del treballat argument, però realment no sabem en què pensava Square-Enix quan va decidir crear vestits absolutament incongruents que van acompanyats, a més, de certs gestos provocatius més propis d'un personatge de Dead or Alive que no lliga amb la personalitat de l'heroïna que els porta. L'intent de crear un entorn seriós i convincent queda totalment desvirtuatquan veiem a la totpoderosa i divina Lightning amb provocatius modelets que semblen creats exclusivament per saciar les necessitats dels fans libidinosos.

Per sort, Masashi Hamauzu torna a fer una gran feina amb una banda sonora digna de la grandesa del títol que representa. Res a dir, no serà recordada com la millor mai creada per a un Final Fantasy, potser no arriba a la brillantor del gran Uematsu, però a fe que dóna la talla i ajuda a endinsar-nos en la història i a motivar-nos en els combats més complicats.

Aquesta ansietat d'acabar el joc abans de que el món es vegi consumit i finalitzi la nostra existència no ens impedeix de gaudir durant hores i hores d'un dels títols més destacables del gènere en els darrers temps. Dir això no significa gran cosa avui dia, però el conjunt, tot i no ser perfecte, ens posa suficients arguments sobre la taula com per lloar les seves moltes virtuts. És una llàstima que petits i inexplicables detalls taquin de forma tan vistosa un títol amb certes apostes i innovacions que han encaixat de forma prou satisfactòria.

El millor

• Combat molt més dinàmic, interactiu i estratègic
• Rerefons argumental molt interessant
• La importància del temps i la seva afectació en totes les accions
• Intens de principi a fi
• Banda sonora

El pitjor

• Molts personatges de la saga perden personalitat per diversos canvis argumentals un xic forçats
• Un pas enrere inexplicable des del punt de vista tècnic
• Les primeres hores són confuses
• Alguns vestits, directament ridículs i xarons

"Final Fantasy XIII acaba millor que no comença, això està clar, però és una llàstima que un títol amb uns fonaments tan interessants hagi quedat en un joc al servei dels fans incondicionals de la saga, quan amb una mica més de cura en certs detalls, s'hagués pogut convertir en una perfecta culminació que saciaria la gran massa de desertors que han abandonat la sèrie els darrers temps. Tot i així, un joc molt recomanable que ens proporciona noves sensacions dins d'un gènere que passa mals moments". Sobre l’autor: Marc Arcas (Barcelona, 1986), és llicenciat en Ciències Empresarials i postgraduat en Gestió de la Innovació a l’Empresa. Actualment treballa d'Ecommerce Manager.